Km 0 a l'1
Quan es va a córrer una cursa, un se sent feliç. I si aquesta s'ha fet un any abans, com és probable, s’hi afegeix un grau més d’il•lusió, perquè, com és de rigor, s'hi va amb l'esperança de fer millor temps. Feliços i il•lusionats, doncs, començarem el diumenge 8 de maig a la zona universitària, exactament davant del Palau Reial de Pedralbes, la Cursa per la Diagonal que organitza el DiR.
A les primeries dels segle passat, el Palau Reial va ser regalat a la Corona per un senyor que tenia mols quartos, en agraïment a que el rei l’hagués anomenat comte. Un edifici rodejat de jardins que és una meravella. I tot i així, la esposa del rei, la reina Victòria, en allotjar-s’hi per primer cop l'any 1930, va dir d'ell: “Los catalanes són gente estranya. Construyen un palacio para los pobres i una choza para los reyes” (el palacio era l’Hospital de Sant Pau que acabava d’inaugurar). És un jardí públic exuberant de vegetació, amb dos fonts -una, obra de Gaudí- i diverses estàtues. A banda i banda de l'entrada hi ha quatre escultures més, que veurem a la sortida, algunes de les quals són dones nues. Les van retirar per immorals de la plaça Catalunya l'any 1928, on les havien posat inicialment, i les van traslladar aquí, que era un lloc allunyat.
En front del Palau, a la nostra dreta (no ho veurem perquè l'any 2001 va desaparèixer) hi havia un grup escultòric que era un Monumento a los Caidos del bàndol franquista durant la Guerra. Va ser objecte de dos atemptats, un l'any 1974, poc abans de la mort del dictador, i un altre el 2001, que va ser definitiu perquè del grup nomès va quedar-ne el pedestal i una creu.
Tirarem cap avall i passarem tot seguit per davant de la Facultat de Dret a l’esquerra i de la de Farmàcia a la dreta. Aquesta, d’obra vista i més antiga que l’anterior, va ser la primera que es va construir a la zona universitària on estarem. L’edifici de la de Dret té, segons diuen, molt valor. Quan es va fer, l’any 1958, va suposar una innovació arquitectònica -“El primer edifici públic modern i civilitzat de Catalunya després de la guerra”, segons el famós arquitecte Oriol Bohigas-.
![]()
Un apunt: l’espai de la Facultat de Dret ocupa el que fou, acabada la guerra, la sala de festes California, més tard Copacabana, un local per a l’alta burgesia de la ciutat, on hi feien sopars a l’aire lliure en una terrassa, i ball amb música amenitzada per una orquestra. Si en passar mirem a l'esquerra hi veurem una figuera a l'entrada de la Facultat. És un arbre centenari que estava al costat de la pista de ball i s’ha conservat.
En un no res (el terreny és pla i convida a córrer de valent des de la sortida -i no diguem a partir del km 2, que fins el final tot és baixada o baixadeta), passarem per davant de l’Hotel Princesa Sofia a la dreta (el punt més alt de la marató de Barcelona, per cert). Baixant per aquest tram de la Diagonal correrem per una zona on l’alta economia i la societat del benestar es fa palès. Una mica més enllà de l’hotel ens trobarem les Torres de La Caixa. Tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat, creat per Joan Miró - l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues que segons va dir l’autor representen l’univers i els colors de la bandera catalana i espanyola - es mou a dalt del dos edificis d’un costat a l’altre.
Passades les Torres de La Caixa veurem a la dreta les innovadores en el seu moment Torres Trade de l’arquitecte Josep Antoni Coderch. Estan al darrere de l’edifici d'El Corte Inglés -construït exactament on anys enrere i fins el 1955 hi havia una presó de dones- que el passarem a tocar. Sense voler-ne fer propaganda, tothom sap que aquests grans magatzems organitzen cada any una multitudinària cursa des de fa molt temps – concretament la primera va ser l’any 1989 - en la qual, i per aconseguir el Guinnes hi van participar 110.000 corredors el 1994, alguns dels quals de ben segur que estarem fent ara aquesta cursa d’avui.
![]()
En front d'El Corte Inglés, a l’esquerra del nostre pas, hi ha també un atractiu edifici. El de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet – ho veurem fàcilment tot passant per davant – mantenir una enorme quantitat de plantes en la seva façana.
Una cosa que també veurem baixant per la Diagonal són les estructures metàl•liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats, la particularitat de les quals resideix en el fet poc conegut de què són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava.
També haurem vist uns rails de tramvia al terra, just al costat de per on estem baixant. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal, i també per la part baixa, per on passarem més tard, i que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls, que fa uns anys – potser són molts i no hi haurà gaires que ho hagin vist - els tramvies eren el mitjà de transport de superfície per excel•lència, fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús.
Seguirem baixant i passarem a tocar dels Jardinets de Clara Campoamor i del de Ferran Soldevila a la nostra dreta, poc desprès dels quals ens trobarem el senyal del Km 1. Són petits i res de l’altre món, però s’agraeix la mica de verd en mig de tants gratacels - 10 en concret contant el gratacels ajagut que és l’Illa Diagonal - que hi ha en aquesta banda dreta de la Diagonal.
Km 1 al 2
Un d’aquests gratacels és el del Hotel Hilton de la cadena del mateix nom. L’hereva d’aquest imperi hoteler, la multimilionària nord-americana Paris Hilton, no ha confirmat si estarà a Barcelona per veure’ns passar per sota de casa seva. Si ho fa ens farà gràcia veure-la: és molt sovint pedra d’escàndol per les seves exhibicions i els seus afers; afers no especialment relacionats amb les finances, que seria el que li escauria perquè la nena és propietària de més de dos mil hotelets de luxe com aquest, sinó per altres coses. Coses de la jet set.
Al passar corrent per aquest indret ens vindrà a la memòria que a l’altre costat, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància, hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit com era la planta baixa de l’edifici de Catalana Occident ara, actualment un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com el Club Súper 3, posem per cas.
Passarem per davant de l’
Illa Diagonal, un modern edifici de color blanc, obra de Rafael Moneo, que de lluny i a mida que ens hi apropàvem vèiem que, en efecte, té la forma d’un gratacels tombat horitzontalment (sembla ser que l'arquitecte es va inspirar en el Rockefeller Center de Nova York). L’
Illa Diagonalés un lloc que sempre està a vessar de gent disposada a gastar. Allotja tota mena de botigues: des d’una d’esports en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat algunes sabatilles, fins una d’immensa en la qual segur que també ens haurem endut més d’un llibre o un DVD, passant per desenes de boutiques d’allò més fashion... desenes de cafeteries i restaurants....
Un edifici, aquest de l'Illa, que és una invitació al consumisme i a la bona vida, construït , paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa quaranta anys. Traslladat a Esplugues des de llavors, és actualment un magnífic hospital de referència mundial obert a tothom, però a principis del segle passat -segons diuen els historiadors- per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'"haver estat batejat i confirmat".
En arribar a l’Avinguda de Sarrià ens trobarem l’edifici Atalaia, un gratacels també blanc de 21 plantes. Se’l coneix per l'Edifici del Crim perquè fa uns anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Un succés que no sé si s’ha acabat d'aclarir del tot el què durant molt temps va estar envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’edifici per davant del qual passarem corrent (mai més ben dit). I per explicar una cosa menys sinistra: en el mateix immoble hi havia un restaurant per a gent guapa de Barcelona a l’última planta. Ara ja no hi és perquè, tot i que la vista era magnífica, va haver de tancar: els que hi anaven, a més de no menjar gairebé res, es quedaven sense alè al rebre el compte.
Ningú no ho diria, però aquest lloc de la Diagonal ple de glamour on estem corrent, era un dels espais de la ciutat on fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta, n’hi havia a tots els districtes, i també aquí, encara que pugui semblar insòlit, n’hi havia.
![]()
Ocupades per gent treballadora que havia arribat d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum...en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonal van ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge, i els seus habitants van ser traslladats corre-cuita a Can Clos a Montjuïc.
Seguint la baixada passarem a tocar els estudis de Catalunya Ràdio, a la nostra esquerra, que fan xamfrà amb el carrer Beethoven. L’emissora va començar a emetre l’any 1983 amb l'objectiu de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalana. Mentre s’escoltava de fons una peça de Lluís Llach, les primeres paraules les va dir Miquel Calçada (en Micki Moto): “Són les zero hores, zero minuts del dia 20 de juny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalunya Ràdio”. (Cal dir que Catalunya Ràdio no va ser la primera emissora en emetre en català desprès de la guerra: ho va ser Ràdio 4, que ho va fer l’any 1976, pocs mesos desprès de la mort de Franco). Un servidor, que entrena sempre escoltant la ràdio amb uns auriculars (corrent una cursa ni pensar-ho!, però entrenant sí), gaudeix molt escoltant aquesta emissora. Un dels programes preferits de la qual, la tertúlia del matí (impagable la que feia l’Antoni Bassas fa uns anys, abans d’anar-se’n a Estats Units). A la seva altura hi veurem un altre senyalitzador, tot i que aquest no està dissenyat per en Calatrava ni té que veure amb el tràfic; serà exclusiu per a nosaltres: el del km 2.
Km 2 al 3
Que la Diagonal ha estat sempre un indret freqüentat per la gent benestant de la ciutat ho demostra, no tan sols els edificis i locals actuals, sinó també els que hi havia anys enrere. Si aquesta cursa l’haguéssim corregut fa seixanta anys ens hauríem trobat El Cortijo, passat l’emissora. Era una sala de festes del mateix estil que la Calfornia que "hem vist abans", amb un restaurant a l'aire lliure on hi feien ball amb una orquestra desprès de sopar. En una casa d’habitatges de la Diagonal, la del nº 608, un rètol ho recorda: Edificio El Cortijo.
![]()
Arribarem a la plaça
Francesc Macià i la vorejarem. Fa anys, fins el 1958, hi havia a la dreta de la plaça, entre el carrer Urgell i l'avinguda Tarradellas (llavors Infanta Carlota) un local amb una pista a l'aire lliure on s'hi jugava a hoquei sobre patins i s'hi feia patinatge artístic. El
Club Patin, es deia, i fou un dels primers clubs d'hoquei que hi va haver a Catalunya.
Al costat esquerra hi havia un bar, el
Sandor, fa poc reconvertit amb el nom de
New Sandor 1944 que no té res a veure amb l'anterior, ni estèticament ni pel tipus de clientela. L'antic fou un punt de trobada de la burgesia de la ciutat durant dècades, infalible per veure i deixar-se veure a la seva mítica i bigarrada terrassa, on hi havia fins i tot un
limpiabotas per enllustrar sabates. Una llegenda diu que en els seus anys d'esplendor, algunes senyores de moral distreta orientaven d'una manera o una altra el croissant que tenien al costat del cafè amb llet, per avisar de la seva disposició al llibertinatge.
Deixarem la plaça i seguirem baixant per la Diagonal. Parlar de baixar és un dir perquè el cert és que la baixada és imperceptible. Haurem passat per davant de l’edifici del grup de La Vanguardia (grupo si volem seguir sent puristes), on hi ha l’emissora de Rac1 en una de les plantes (bones tertúlies conduïdes per en Bastè als matins) i un altre El Corte Inglés, ubicat en el mateix lloc que fa uns quaranta anys hi va haver el grans magatzems Sears, de la multinacional nord-americana del sector. Uns grans magatzes que, curiosament, no venien res i va haver de tancar les portes.
I ja que parlem de negocis, tot baixant per aquest tram de la Diagonal, ens cridarà l’atenció la gran quantitat de botigues que tenen, ai!, rètols que diuen “es lloga” o “se alquila”. Estranyament, moltes més a la dreta que a l’altra banda, on sembla ser que les tendes no pleguen. N’hi ha un munt que deuen anar molt bé en aquest temps de crisi. Potser, ves a saber, al costat dret (lateral mar de l’avinguda) no hi toca tant el sol. Però el cert és que a la dreta hi ha molts més locals buits amb el maleït cartell. Fixem-nos hi per curiositat. No massa, però, per a no deprimir-nos, que avui no convé. No sigui que aquell amic amb qui sovint entrenem junts no estigui per orgues, s’aprofiti i ens avanci més del compte.
![]()
Baixant -ja he dit que és un dir- creuarem el carrer de Casanova i veurem de reüll, a la nostra dreta, a la cantonada amb el carrer de Buenos Aires, quasi tocant a la Diagonal, un petit edifici modernista que, nosaltres, esportistes com som, no podem obviar: el Museu de l’Esport. No és tan espectacular com el Museu Olímpic de Montjuïc, però és més bonic de veure per fora, que és el que, ara, a aquestes hores i en aquest moment, és el què ens interessa. És una casa construïda el 1911 per l’arquitecte Puig i Cadafalch, que va ser cedida a finals del segle passat a la Generalitat pel doctor Colet per a que es convertís en l'actual museu. Hi anirem un dia (ara no!), perquè val la pena veure les diverses peces de temàtica esportiva, en especial referides a l'esport català que hi ha, i un petit conjunt escultòric amb el bust del Barò de Coubertain, que, segons els entesos, està perfectament elaborat i acabat.
Una mica més enllà, en l’eixamplament on la Diagonal es creua amb Casanova, hi ha una bonica font, on una figura de bronze d’un jove pescador sosté un peix en una mà i alça l’altra en senyal de triomf per haver-lo pescat. A la Diagonal n’hi ha unes quantes de fonts, boniques totes, que ens van molt bé per als que entrenen (entrenem) per l’avinguda. I aquesta, que a més a més, té l’honor de ser la primera font-escultura que es va posar a l’Eixample, ens anima sempre pel seu gest.
Avançant, en travessar el proper carrer de Muntaner, veurem en front nostre, a l’esquerra, i també de reüll, l’edifici del Col•legi d’Aparelladors al petit carrer de Bon Pastor. És bo de veure per l’originalitat de les 100 lletres de 16 colors diferents de la façana i la gran llagosta que sobre surt del terrat. Joan Brossa, l’inspirador, va dir que era un Poema Visual per a una Façana: “...cinquanta lletres formant el nom del Col•legi, i les altres distribuïdes per la façana en cinc columnes i per ordre alfabètic, com si es tractés de material d'una impremta que s'hagués deixat caure per la paret”. I de la Llagosta col•locada a dalt de l’edifici, amb la pota de l’insecte en forma de la lletra A , en Brossa va explicar que l’havia triat perquè era com "un homenatge inconscient al talent dels aparelladors”.
Curioses de veure són també les façanes de la mansana de la dreta, entre Muntaner i Aribau, en la qual, totes les cases són exactament iguals al llarg dels cent i pico de metres. S’anomenen Cases Ramon Almirall. I espectacular la façana de l’Edifici Zurich, a la dreta, passat Aribau, amb 42 plafons d'esmalt d'un vermell molt reeixit. Una obra del pintor Madirolas, que vol representar la creació de l'univers.
Un apunt: si la cursa s'hagués celebrat a finals del XIX, a més a més, veuríem en aquest punt a Buffalo Bill i un munt d'indis pell-roja a les voreres de la Diagonal, aplaudint-nos mentre passem. I és que l'any 1889 va venir a Barcelona en Buffalo Bill en persona, acompanyat d'una troupe de 200 indis i 200 cowboys. Formava part d'un circ ambulant que recorria Europa i s'havia instal•lat exactament aqui, en un solar on ara hi ha la Diagonal, entre Muntaner i Aribau . Llegeixo en un diari de fa anys que:
"El desembre de 1889, Buffalo Bill i el seu circ van arribar a Barcelona amb els seus llegendaris indis, tot i que l’espectacle ja no comptava amb una de les seves principals estrelles, Toro Sentado. Buffalo Bill, era l’alies de qui va ser el coronel William Frederik Cody. Va néixer en un poblet d' Iowa l' any 1846. Als vint-i-un es va allistar a l' exèrcit per anar a la guerra dels ianquis i els confederats. Com a rastrejador de l' exèrcit, actuava com un veritable indi: en una batalla va matar en un combat, mà a mà, al cap pell roja Yellow Hand arrencant-li la cabellera, per la qual cosa va rebre la Medalla d' Honor del Congrés d’Estats Units. I quan la guerra es va acabar, es va dedicar a exterminar búfals, dels quals en va matar a milers. Retirat de les seves aventures, William Frederick Cody va crear l'espectacle Buffalo Bill's Wild West (L’Oest salvatge de Buffalo Bill), que va recórrer Amèrica i Europa. Format per gairebé mil persones, representaven la vida a les praderies, els atacs indis a les caravanes, els robatoris a les diligències i les batalles dels indis sioux contra el Setè de Cavalleria.
L'espectacle, després d'actuar a França, es va representar a Barcelona on s’havia creat una enorme expectació. Tot i l'èxit dels primers dies, va anar decaient: les entrades es venien a una pesseta, però va haver de rebaixar-se el preu a la meitat. La malastrugança va acompanyar l'estada de les cinc setmanes d'en Bufallo Bill a ciutat: per culpa d’una epidèmia de grip d’aquells dies, van morir dos components de la companya. I per acabar-ho d’adobar, un terrible mal de queixal va obligar al mateix Buffalo Bill a anar a l'Hospital de Sant Pau. Li van arrencar, i el molar va quedar exposat en una vitrina de l'hospital durant anys, fins que va ser robat per algú que se’l va vendre a un col•lecionista".
I així, arribarem a la propera cantonada, on acaba el carrer d’Enric Granados, on hi veurem el senyal del Km 3. El carrer honora un famós músic català que va morir al Canal de la Mànega durant la Primera Guerra Mundial. En ser torpedinat pels alemanys el vaixell en que viatjava amb la seva dona, ella va caure a l'aigua; ell s'hi va llençar per intentar salvar-la i van morir els dos. A la cantonada hi ha la Casa Sayrach, el que es considera el darrer edifici modernista, construït a Barcelona l’any 1918. A la part baixa d'aquest edifici hi ha el restaurant La Dama, un dels que està més de moda a Barcelona. En el seu interior, que manté els seus orígens (porta, escales, sostre, columnes, vidrieres...), tot és d’un luxe extremadament refinat. Del menjar no puc dir res perquè no hi he estat mai; el local l’he vist només en les fotografies d’un llibre sobre modernisme. El preu del seu menú gourmet, 110 euros per persona, no és apte per a jubilats.
Km 3 al 4
A la nostra esquerra passarem el començament del carrer de Tuset, que en l'època de Cerdà era un espai amb una masia -Can Tuset-, i fa uns anys va ser el punt de trobada de la gent progre de la ciutat. I és que el carrer de Tuset va ser el lloc de diversió de la gauche divine dels anys seixanta i setanta. La formaven una barreja d’intel•lectuals, artistes, burgesos i progressistes que freqüentava la Cova del Drac i altres locals (el Bocaccio molt a prop, a Muntaner), i pel que semblava, s’ho passaven a base de bé. Els més actius, pel què es deia, eren els escriptors amb Terenci Moix al capdavant, els arquitectes amb Ricardo Bofill entre altres; cantants com Raimon i Serrat; gent del mon del cinema com la model i actriu Teresa Gimpera i els directors, Gonzalo Suarez un d’ells, i altres com el dibuixant i humorista Jaume Perich o el fotògraf Oriol Maspons... Un grup d’allò més heterogeni, que varen decidir, entre bogeries i accions polítiques (amb reserves), festives i culturals, donar a entendre que a la Barcelona gris i reprimida del moment no li anava malament desinhibir-se i cantar-li a la vida.
Una mica més endavant, també a l'esquerra, hi veurem el Cine Boliche. Va estar tancat durant uns anys i feliçment l'han tornat a obrir fa poc, essent un dels pocs de Barcelona, que aposten per projectar pel•lícules subtitulades en català.
![]()
Un apunt: el Boliche fou primer una bolera -d’aquí el nom- que va tenir molt èxit en els anys seixanta. I un altre apunt: està en els baixos de la Casa Coll Portavella -propietat d’un acabalat industrial del ram de la llana del primer terç del segle passat- des de la qual, en un dels balcons guarnits amb damassos i símbols de la Falange, en Franco, brazo en alto, va presidir la desfilada militar per la Diagonal el mes de febrer de 1939, un mes després de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona.
Passem-hi corrent de pressa, mai més ben dit.
Uns metres més enllà, travessarem el carrer Balmes, a la cantonada dreta del qual hi ha un dels gratacels més alts de la ciutat, el Banc Sabadell Atlàntic. De 83 metres, construït l’any 1969 per l’arquitecte Mitjans - el mateix que va fer el camp del Barça- va ser durant un any l’edifici més alt de Barcelona, fins que l’any següent és va edificar un que hi ha a les Drassanes, l'edifici Colom, que es va enlairar fins a 110 metres. Al xamfrà de l'esquerra, hi ha el del Círculo Ecuestre, seu d’un club de l’alta societat que va ser fundat fa més de cent cinquanta anys per un grup d’aficionats als cavalls, traslladats a aquest palauet des d’en fa seixanta.
Des de bon començament, els socis van considerar que a més de l’hípica, també hi havia altres coses que interessaven. I per això sovint organitzaven, i segueixen organitzant, balls, vetllades benèfiques i festes plenes de glamour. El que priva ara, però, malgrat el nom del club (al qual ningú li diu Cercle Eqüestre per cert, ) són dinars de bona cuina per a gent important; de cavalls gairebé no se’n parla. Si voleu fer importants negocis, menjar bé i jugar al bridge -en lloc de fer-vos pols corrent- ja ho sabeu: fer-se soci només costa 12.000 euros d’entrada. Compte, però, no hi aneu sense corbata perquè no hi entrareu. A no ser que li en demaneu una al conserge, que en té algunes en un petit armari per a ocasions. Ja se sap, són normes de l’alta burgesia...I és que això de l’ús de la corbata marca molt. És coneguda, a propòsit, l’anècdota sobre la mania que tenia en Josep Tarradellas per a que els homes en duguessin si volien entrevistar-se amb ell quan era president de la Generalitat. Quan en Xirinacs, el va visitar a Palau calçant xiruques i vestint pantalons de pana, en Tarradellas el va plantar tot dient-li: “- Què, mossèn, d´excursió avui? Bé, quan torni, ja em trucarà, oi?”.
Creuarem el començament de la Via Augusta, a la nostra esquerra, el carrer pel qual diuen que s’arribava a Roma per carretera, i seguint per la Diagonal ens adonarem que està ple d’edificis senyorials d’aquells que les portes són grans i de ferro forjat, i les façanes, magnífiques, treballades, plenes de bon gust, europees, que serveixen per recordar-nos que estem en l’espai més elegant de l’Eixample. Vull dir els edificis que no s’han enderrocat, que han estat molts, tot i que, els llocs on se’n han construït de nous també són esplèndids, tot s’ha de dir. Una mica més endavant, tres o quatre cases més enllà de la Via Augusta, passarem per davant d’un insuls edifici on en un temps hi va haver el cinema més luxós de Barcelona, el Windsor.
El Windsor era un local amb aspecte de palau, que disposava d’un bar i un restaurant. Va inaugurar-se l’any 1948 amb la pel•lícula Hamlet, de Lawrence Olivier, però el gran èxit, la que més va durar en cartell -255 dies, tot un rècord-, i va entrar en l’imaginari de la ciutat, va ser Lo que el viento se llevó, estrenada el 1950, deu anys després d’haver-se filmat. Una pel•li “no apta”, que les autoritats morals de l'època (els capellans, vaja) van qualificar amb un 4, és a dir, "gravemente peligrosa". Perillosa o no, la gent es matava per anar a veure-la. Tant és així, que els diumenges s’hi feien tres sessions: una matinal a les 10 del matí, una per la tarda i una per la nit, la més cara, que costava 25 pessetes a dalt i 40 a baix. A finals dels seixanta les sales de cinema van començar a patir una forta crisi, i el darrer dia de 1970 va tancar les portes i va ser enderrocat. Es recorda el nom en el fred immoble d’oficines actual pel rètol de l’entrada, que podrem veure en passar: Edifici Windsor.
Passarem tot seguit per davant del final de la Rambla de Catalunya, a la nostra dreta, i hi veurem una escultura humorística en primer terme, la Girafa Coqueta. És una de les dues que l’escultor Josep Granyer té en aquesta rambla, l’altra a baix de tot tocant a Gran Via. Ambdues pertanyen a l’anomenat art no figuratiu d’”escultures iròniques”. La de baix, "El toro meditant", diuen que ironitza sobre la famosa "El pensador" de Rodin, i la que veurem tot passant, que adopta una posició insòlita a la d'un animal com la girafa, és una al·lusió festiva, segons l'autor, a una germana de Napoleó Bonaparte.
Al costat, i davant de la Casa Serra, la seu de la Diputació que té enganxat un desafortunat (per a mi) edifici de vidre, hi ha un altre escultura, un Sant Jordi, obra de Joan Rebull. No sé si ens hi podrem entretenir massa en mirar; si ho féssim, veuríem que l’imatge és completament oposada a la que coneixem del Sant Patró de Catalunya. No ho dic com una crítica perquè no hi entenc gaire de sants ni d’art, però, per posar un exemple, en lloc d’armadura va vestit amb una mena d’esquijama de màniga curta. Dret, impertèrrit, amb la mirada fixa en la llunyania, com tractant d’esbrinar on té el cavall, el cert és que –per a més inri li van posar un test al costat en lloc d’un dragó- al meu parer, no és el que un espera d’un aguerrit cavaller com aquest, que situat gairebé a peu de terra, perd majestuositat i presència.
Avançant, passarem per davant, a la nostra esquerra, de l’Església de Pompeia de l’ordre dels caputxins. Res d’especial, si no fos perquè durant el franquisme va ser un lloc clau per reunir-se en la clandestinitat. En front, a la nostra dreta, el Palau Robert en la convergència amb el final del Passeig de Gràcia, el primer dels edificis que es van construir a la Diagonal. Va ser residència del senyor Robert i Suris, i té un magnífic jardí on descansar (un dia diferent al d'avui, es clar). Tot seguit passarem pel costat, a l'esquerra, del monument de la Plaça de Joan Carles I. Potser, per entendre’ns, seria millor dir dir que serà pel costat d’El llapis de la Plaça del Cinc d’Oros...que és com se li ha dit tota la vida. És més, em sembla que ningú sap el vertaders noms. La gent li diu així des de fa cent anys, quan construïen un conjunt monumental que va trigar molt en fer-se: hi havia quatre fanals al voltant d’una rotonda circular que restava buida al centre, tot plegat com la carta de naips, i Cinc d’oros s’ha quedat. I El llapis, per l'obelisc del grup. En qualsevol cas, i potser atès a que la plaça ha rebut diverses denominacions oficials segons el moment: “de La República”, “de La Victòria”, o “de Joan Carles l”, cap ha arrelat tant com el popular.
![]()
En veure El llapis , no podré per menys que rememorar que fins fa poc hi va haver una escultura que va ser posada aquí fa 70 anys, acabada la guerra, per a substituir una altra que simbolitzava la República, que ara està a la Plaça Llucmajor. Tenia el braç dret estès i enlaire, suposadament per saludar les tropes franquistes que van ocupar Barcelona en senyal de victòria. En passar, em solidaritzaré amb l’acte que es va fer un any abans de treure-la (un dels molts que van ajudar a fer-ho efectiu), quan després d’uns parlaments demanant retirar-la d’aquí, una rèplica de cartró va pujar en globus.
I ja que parlem d’això, no em puc estar tampoc de recordar que durant molts anys, fins en fa catorze o quinze, la Diagonal era l’avinguda on se celebrava, normalment amb una cabra pel mig, una parada militar. Ara, afortunadament, hi correm una cursa encantats de la vida.
Parlant de canvis de noms, hi ha carrers a Barcelona que han canviat moltes vegades; cap tant, però, com l’avinguda per on estarem corrent. La Diagonal ha tingut molts noms des que en Cerdà va inventar-se l’Eixample. Ell li va posar “Gran Via Diagonal” el 1865. Va durar poc perquè el 1874 li van canviar per “Avenida Argüelles, el nom d’un polític de l’època que va ser secretari d’un bisbe de Barcelona i important membre de la maçoneria; el 1922 la van batejar com “Avinguda de la Nacionalitat Catalana”, que encara va durar menys que el segon, dos anys concretament, perquè amb la dictadura de Primo de Ribera, i per adular al rei, li van posar “Avenida Alfonso XIII”; des de l’any 31 fins el 39 es va dir “Avenida del Catorce de Abril”, la data de la proclamació de la Segona República; acabada la guerra, i des de 1939 fins a 1979, “Avenida del Generalísimo Francisco Franco”, que no cal dir per què. I des de 1979, amb el restabliment de la democràcia, l’actual “Diagonal”, que és el nom que, per més que ens en imposaven un altre, li varem dir sempre en vida d’en Franco.
Passat el Passeig de Gràcia veurem a la nostra esquerra –si no anem massa escopetejats- la Casa Comalat, que és un dels edificis més curiosos del modernisme per les dues façanes que té. La de la Diagonal és molt apreciada, però a mi m’agrada molt la que dóna al carrer Còrsega per l’originalitat de les seves finestres.
Seguirem avançant per la Diagonal avall, i a la dreta, gairebé a la cantonada amb Pau Claris, ens trobarem i admirarem el magnífic Palau del Baró de Quadras, un edifici modernista realitzat per Puig i Cadafalch l’any 1906 per a un industrial molt ric, Manuel Quadras i Feliu, que uns any abans l’havien convertit en aristòcrata. Certament, la façana de la casa del baró, profusament esculpida, és un treball escultòric de gran virtuosisme. Està compost per escuts heràldics, bustos de personatges medievals i renaixentistes, flors, garlandes...una meravella vaja! Llàstima que avui tinguem tanta pressa.
Deixant el palau del senyor baró enrere, veurem l’Església dels Carmelites a la cantonada amb Roger de Llúria, a la nostra esquerra. Tot i que es va construir el 1921, no és res de l’altre món. Els entesos diuen que és una obra massa “eclèctica” (he tingut de mirar el diccionari per saber que vol dir, “Que amalgama opinions i tendències generalment considerades com a contradictòries”...i m’he quedat igual) , de la qual li va ser mutilat un campanar d’estil mudèjar.
També veurem, abans de la propera cantonada, un altre espectacular edifici de l'arquitecte, Josep Puig i Cadafalch, en aquest cas de tres vivendes que ara en diríem unifamiliars, que un banquer va fer construir per cada una de les seves tres filles. La Casa Terrades, coneguda de sempre per la Casa del les Punxes per les agulles de les torres de la seva teulada, està considerada per alguns com la millor de totes les cases de pisos, no de Barcelona, sinó del planeta. Una curiositat: malgrat l’harmonia del conjunt i la semblança entre sí de les vivendes, les portes d’entrada son completament diferents unes de les altres. Segurament - disculpeu la malicia- per a que les propietàries no s’equivoquessin de porta si arribaven tard a casa.
I avançant, cada vegada més de pressa perquè estarem com aquell que diu a l’equador de la cursa, i perquè, tot s’ha de dir, la Diagonal aquí és on fa més baixada, arribarem al Km 4 i creuarem el carrer del Bruc, un nom que tothom sap que està posat en honor d’un timbaler de Santpedor -el mateix poble on va néixer en Pep Guardiola- que tocant el tambor va espantar els francesos l’any 1808 i es va guanyar una batalla. Creuarem el carrer de Bruc, i en fer-ho, val la pena mirar a la dreta per veure la bonica font que hi ha a la cantonada. És coneguda per dos noms: l’oficial és la Font del Negrito, però molta gent li diu "La font de la palangana" (no ara, que no és políticament correcte dir “negre” i diem “de color” per parlar d’una persona negra, sinó des que és va inaugurar l’any 1917). El conjunt està format per dues figures, un nen -el negret- que porta una palangana a les mans, i una nena que li eixuga la cara. L'escultor, Eduard B. Alentorn, que sempre triava com a model a algú de la seva família, va fer servir aquesta vegada a dos dels seus fills. I els veïns, aprofitant l’avinentesa, diuen que l’escena és una al•al·legoria poètica: el nen li demana a la seva germana que li renti la cara sovint per a que se li aclareixi la foscor de la pell. Bonica font, de veritat. I ja que parlem de fonts -ja hem vist dit que a la Diagonal n’hi ha unes quantes-, en el següent carrer que creuarem, Bailén, cantonada Diagonal, en trobarem una altra, La Font de l’efeb. La figura de la font és la d’un adolescent de l’antiga Grècia –amb un posat bastant efeminat per cert, com solien representar als efebs, que un no s’ho explica, perquè pel que sé, eren joves que instruïen per a la guerra- , no tan bonica com la del carrer Bruc, però per poder beure aigua quan un corre per aquí fa el seu servei.
Alguna vegada he pensat, a propòsit, que a la Diagonal n’hi ha tantes de fonts -on no hi beu ningú mai casualment- perquè sabedors els ajuntaments de les primeries del segle passat que un dia o altre esclataria el boom del córrer, les van posar expressament aquí per a que els que correm ens puguem avituallar quan entrenem.
Km 4 al 5
Una mica més endavant, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Girona , veurem a la nostra esquerra una escultura dedicada a un submarí. És una de les primeres obres de Josep Maria Subirachs. Està davant de l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, i és una reproducció a escala del submarí Ictíneu construït per Narcís Monturiol, amb el qual és va submergí al port l'any 1859.
I continuant per la Diagonal, aviat veurem, cada vegada més a prop, el monument a
Mossèn Cinto Verdaguer que hi ha a l’encreuament de l’avinguda i el Passeig de Sant Joan. Ja he dit que d’art no hi entenc (i de gairebé res, per ser exactes), però hi ha escultures que m’agraden i altres que no. Aquesta no, gens. Tot el conjunt és bastant tètric, francament, i provoca una mica d’angoixa. La figura la van fer representant-lo quan deuria ser bastant gran d’edat, perquè el pobre home se’l veu carregat d’espatlles, molt corbat cap endavant per a ser francs. No és que pensi que l’havien d’haver esculpit de quan estudiava al Seminari de Vic (del qual es va escapar per cert), però hem vist mil fotografies d’ell, completament dret, i faria més patxoca. Sorprèn que l’escultor representés així a l’autor de l’Atlàntida perquè, sabut és que els artistes solen millorar els personatges que els hi encomanen pintar o esculpir. Però és així, què hi farem.
I no és tan sols l'estàtua el que inspira inquietud. Per acabar-ho d’arreglar, esta rodejada de xiprers, que ja se sap que és un arbre utilitzat per menesters que tenen a veure amb l’altre barri més que en aquest. El conjunt, d’alegria, poca. No és d’estranyar que, segons diuen els historiadors de la ciutat, quan van inaugurar el monument ja hi havia qui recomanava -és el cas del poeta Joan Maragall- que duguessin el monument al Tibidabo. I tampoc és d’estranyar que es bateges com “El cuervo” a l’escultura, o “L’espalmatòria” al conjunt. La saviesa popular l’encerta sempre. L’home, en veritat, no té cap culpa. Nascut a Folgueroles el 1845 i mort a Vallvidrera el 1907, Jacint Verdaguer és un dels poetes més il·lustres de Catalunya, capaç de compondre poemes que es mantenen en el temps, com el de l’Emigrant, que comença així com tothom sap:
“Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor”.
Creuant la plaça passarem a tocar de l’entrada del Museu del Clavegueram. Un insòlit lloc que dóna accés a una claveguera de Barcelona que es pot visitar, que conserva estris de treball i documents del subsòl de la ciutat. Un lloc que ha patit vicissituds i no ha tingut èxit, malgrat la curiositat del tema. Inaugurat després dels Jocs Olímpics, al cap d’uns anys es va inundar i més tard el van tancar. No se sap per què, però sembla ser que no hi anava ningú perquè feia molta pudor. Doncs què es pensaven?. A propòsit, la xarxa de les clavegueres de Barcelona està plena de llegendes. Una de les quals, importada d'Estats Units, deia que hi havia cocodrils. Una altra, que estava plena de serps. Aquesta es va convertir en certa realitat perquè fa uns anys, es va escapar una enorme boa del zoològic pel clavegueram.
A la plaça que estem creuant hi ha un element que ens cridarà l’atenció: em refereixo al
Mussol que hi ha al terrat d’una casa de veïns de la Diagonal cantonada amb el Passeig de Sant Joan, el primer edifici, a mà esquerra, darrere el monument a Mossèn Cinto. Durant dècades, el
Mussol va ser un anunci lluminós de l’empresa Rètols Roura, que picava l’ullet per la nit. Ja fa anys que té apagats els seus ulls de neó -eren de color verd clar com correspon-, però es manté per l’atractiu que va suposar a moltes generacions la seva presència, com una unitat més del paisatge urbà, indultat d’una normativa que va suprimir els lluminosos a les façanes. Ara ja no ens mira fixament, com volent-nos hipnotitzar sinó que som nosaltres els que el mirem a ell. Quan el diumenge passarem per davant corrent, segur que el contemplarem com l’autèntica peça de museu a l’aire lliure que és.
Més enllà del Passeig de Sant Joan creuarem el carrer de Roger de Flor. No dic que veurem una altra font, per no fer-me pesat , però el cert és que n’hi ha una altra, exactament en un illot a la dreta. Aquesta, però, tot i que és molt bonica, no raja. Vull dir que no funciona, o al menys, mai he pogut beure-hi aigua.
Creuarem el carrer Nàpols, a la cantonada del qual, i fent xamfrà amb la Diagonal, hi havia fins l’any 1967 el cine Triana, que inaugurat el 1917 era un dels primers cinemes que hi va haver a Barcelona. Un apunt sobre el Triana: el nom original era Trianon, però el franquisme el va fer canviar perquè sonava a francès i els noms dels rètols estrangers estaven prohibits.
En aquest tram de la Diagonal, passat el passeig de Sant Joan, copsarem que els edificis de l’avinguda ja no són, ni de bon tros, de l’estil dels d’abans. Es pot dir que, excepte que albirarem de lluny la Torre Agbar, únicament en veurem un d’interessant a l’arribar al carrer Sicília. Al xamfrà de l'esquerra, una mica abans del Km 5 , hi ha una casa modernista, la Casa Planells, que es diu que en els seus inicis era una casa de cites. Va ser dissenyada l'any 1924 per l’arquitecte Sunyol, deixeble d’en Gaudí , raó per la qual hi ha qui diu que vol assemblar-se a la Pedrera en petit. A mi no m’ho sembla gens, però.
Km 5 al 6
Continuant avall, passarem a tocar l'Escola Ramon Llull, a la dreta, que existeix des de les primeries del segle passat. Va ser projectada per la Mancomunitat i acabada de construir el 1923 i és sens dubte un dels edificis escolars més bonics de la ciutat pel meu gust. Consta de dos grans edificis iguals, units per l'entrada. Els que hi entenen diuen que està inspirat en l'arquitectura barroca catalana i en destaquen els esgrafiats de les façanes. És un dels centres escolars de Barcelona que formen part d'una bona iniciativa anomenada "Patis escolars oberts al barri": s'obren com a espai d'ús públic per a famílies, infants i adolescents fora d'horari escolar, en cap de setmana i en període de vacances escolar. Al barri encara hi ha qui recorda que antigament se li deia El convent dels gossos a l’escola. La raó és que l’espai que ocupa va ser una construcció d’uns religiosos, abandonada a mitjans dels segle XIX i només l’habitaven rodamóns i gossos. Segurament que l’edifici mig construït semblava un convent i algú el va batejar d'aquesta manera.
![]()
Travessarem el carrer de Marina i veurem, a l'esquerra, a la cruilla de la Diagonal amb el carrer Enamorats, una Casa de Veïns Falsa. Vull dir, una paret mitjancera on hi ha pintada una casa de veïns realitzada l'any 1992 per un grup de pintors francesos. La simulació està molt ben feta: juga amb la perspectiva i elements òptics per enganyar la vista (en diuen tècnica de la "trampa-lull") i vol semblar una casa modernista de l'Eixample, amb botigues als baixos i balcons amb personatges il·lustres de la ciutat. No cal que, ocupats com estarem, ens entretinguem en esbrinar qui són. Ho he llegit no sè on:Raquel Meller i Mercè Rodoreda a la planta baixa, Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Miró, Carmen Amaya, Pablo Picasso, Josep Anselm Clavé, Pau Casals i Antonio Machín al primer pis; Bartomeu Robert, Antoni Gaudí, Ildefons Cerdá, Francesc Rius i Taulet, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas al segon; Joan Maragall, Pompeu Fabra, Narcís Monturiol, Ignasi Barraquer i Francesc Ferrer Guardia al tercer; Àngel Guimerà i Margarida Xirgu al quart; Santiago Rusiñol al quint i Cristòfol Colom a l’àtic. Sempre m'ha agradat veure-la en passar: una paret mitjancera -una obra d'art- que ens alegrarà la vista.
Enguany abandonarem l'avinguda Diagonal poc abans d'arribar a la Plaça de les Glòries. Serà així durant una petita estona, degut a les obres que s'estan fent a la plaça, que fan que sigui impossible passar-hi. Farem una mena de bucle d'uns 500 metres pels carrers del costat: deixarem l'avinguda en arribar al carrer de Castillejos, que l'agafarem a la dreta, fins el de Bolivia, i tot seguit el de Badajoz per retornar a la Diagonal.
Pel carrer de Castillejos ens faran costat dos edificis singulars: a la dreta, el Teatre Nacional de Catalunya, i a l'esquerra la Fira de Bellcaire, altrament dit els Encants Vells.
El Teatre Nacional va ser inaugurat l'any 1997. És una de les institucions culturals més importants de casa nostra. Ha programat espectacles de teatre, i també dansa, música, òpera, circ o titelles. Compta amb tres sales d’exhibició. Dissenyat pel prestigiós arquitecte català Ricardo Bofill, és un dels edificis emblemàtics de Barcelona.
Els Encants Vells, els origens del qual el situen en el segle XIV, un dels més antics d'Europa. ocupen un emplaçament modern i a cobert des de fa poc (abans estaven a la intempèrie en un costat de la Plaça de les Glòries). És un espai singular com deia. Els diumenges està tancat i no veurem el tràfec de gent que aplega els dies feiners, quan està obert. S’hi pot trobar de tot: des de roba usada o roba nova – un parell de sabates noves a deu euros, o uns pantalons texans a cinc – mobles vells, televisors de blanc i negre, palanganes, aixetes, claus, revistes de l’any de la picó..., cent mil coses.
![]()
Fins i tot trofeus d’algunes curses, portats aquí pels seus guanyadors, farts de que s’omplin de pols i els facin nosa al pis. En qualsevol cas, el “no edifici” (tal com el defineix el seu arquitecte) és espectacular. La coberta reflecteix el que hi ha a dins. I, des de dins, es veu el carrer, el tramvia, el trànsit, edificis... El joc d’angles que conformen la coberta la converteixen en un mirall canviant que reflecteix el cel, o bé els cotxes que semblen circular pel sostre. Inaugurat, com deia, fa poc, es diu que, tot i que hi va molta més gent a comprar, està perdent el seu encant: ja no es regateja tant com abans i no se sent gaire, tampoc, la cançó de fons dels firaires “Tot a un euro, euro, euro”.
I en el carrer de Castillejos, precisament, poc abans de creuar la Meridiana, ens trobarem el senyal del Km 6.
Km 6 al 7
En creuar la Meridiana deixarem Castillejos girant a l'esquerra per agafar el carrer de Bolivia. Hi farem uns tres-cents metres envoltats d'antigues cases i magatzems al principi i de espectaculars i moderns edificis cap el final, quan girarem, també a l'esquerra, en trobar el carrer de Badajoz, que el pujarem, (pujar és un dir) fins, de nou, a la Diagonal.
![]()
Arribant-hi quedarem estorats per la visió de dos edificis excepcionals: un el Disseny Hub, a l'esquerra i l’altre la Torre Agbar, a la dreta. El primer acull els museus d’Arts Decoratives, Ceràmica, Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet d’Arts Gràfiques. I el segon la seu de l’empresa que subministra aigua a la ciutat; el gratacels més espectacular de Barcelona, recobert de làmines de vidre de diferents colors. Veritablement, ens vindrà molt de gust de passar tan a prop d’aquestes dues modernes emblemes de la ciutat. Dos edificis singulars que ja han estat batejats popularment: el dels museus com La Grapadora i el de la torre com El Supositori, tot i que els més atrevits li diuen El Consolador.
Borejant la Torre Agbar enfilarem de nou la Diagonal, tenint a l’esquerra el Centre Comercial Glories, l’espai on fa uns anys, quan encara no existien els ordinadors personals, hi havia la fàbrica de màquines d’escriure Hispano Olivetti, fundada el 1929 i establerta aquí en el 1941. Empresa que fou l’orgull de l’antic règim, va plegar a finals dels vuitanta en no haver-se adaptat a les noves tecnologies.
Baixant per la Diagonal (lleugeríssima baixada; que ningú es pensi que és una rampa i pot deixar-se anar perquè encara falten tres quilòmetres per arribar) veurem algun impressionant edifici, acabat o en construcció, que sembla que vulgui fer-li la competència a la Torre Agbar. Però no!, ni parlar-ne!, cap ni un li fa ombra. I mira que n’hi ha, i més que n’hi haurà i en veurem, perquè estarem en plena zona 22@bcn , el nou districte tecnològic de Barcelona. (A això de posar noms nous -i a vegades estrambòtics- a carrers, districtes i barris, som molt aficionats els barcelonins; ens agrada complicar-nos la vida, amb el fàcil que és dir-ne -com segurament se seguirà dient- el Poblenou). Anirem baixant, deia, i seguirem veient nous edificis que rivalitzen entre ells per veure quin és més futurista, també bonics de veure, s’ha de dir. En fer-ho ens semblarà impossible que aquesta ultra moderna zona, i durant molts segles -quan pertanyia al poble de Sant Martí de Provençals- fos un terreny de pastura per al bestiar que servia d’aliment per als barcelonins, i més tard el barri del Poblenou, un lloc d'intensa activitat industrial amb fàbriques per tot arreu, habitat per obrers i nucli de moviments contestataris.
A punt d’arribar al Km 7 , passarem pel costat de flamant Campus Universitari de Comunicació de la Pompeu (no sé sí inaugurat oficialment perquè un dia que s’havia de celebrar va haver un enrenou amb el polèmic Pla Bolonya pel mig i no es va poder fer) en un magnífic i modern edifici que forma part d’un complex del sector audiovisual, construït en part de l’espai que ocupava la fàbrica de Ca l’Aranyó. Un encert haver conservat aquest antic edifici d’una fàbrica tèxtil fundada per uns anglesos el 1878 que, segons diuen els que hi entenen, té un important valor, donat que forma part de l’arquitectura industrial de Manchester. Els plànols, els tècnics i la maquinària, tot era britànic; excepte el propietari que era un manresà, de nom Claudi Aranyó.
Km 7 al 8
Segur que, corrent pel Poblenou com estem fent, podrem veure de lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona 22@bcn que dèiem abans, i alguna del sector de disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, que té el seu estudi a cent metres d’on passarem més tard.
I avançant per l’avinguda Diagonal avall, travessarem carrers del Poblenou de tota la vida, com el de Lope de Vega -el Fènix de los ingenios que va morir el 1635 després d’haver estat soldat, sacerdot i escriptor d’una obra literària immensa- o el de Pere IV. En la seva cruïlla estarem en el bell mig de l’ambiciós projecte de transformació de la zona. Per tot arreu hi veurem edificis rotunds. Com el que tindrem a la nostra dreta, un luxós hotel de nom poc afortunat, l’Hotel Me, de 120 metres d’alçada, el quart edifici més alt de Barcelona. Ens impressionaria si ho veiéssim -que no ho veurem- que en un solar a sota de l'hotel de luxe, en la zona d’edificis espectaculars, hi ha gent que viu en barraques. No veurem aquest contrast perquè malviuen a l’interior de solars tancats per murs metàl•lics i totxanes, que impedeix veure dintre. No els veurem, però hi són (si més no hi eren fa uns mesos): desenes de famílies i centenars de persones, segons va denunciar la premsa, que es dediquen a la recollida i venda de cartrons i ferralla que s’havien construït una barraca per subsistir. Deixem-ho. Aquest escrit no va de denuncia social.
![]()
Una mica més endavant tindrem a l’esquerra el modern Parc Central del Poblenou, acabat no fa gaire. Ha estat dissenyat per l’arquitecte Nouvel, el mateix que va fer la Torre Agbar. El parc és d’allò més futurista, que segons paraules del seu creador “demana, calma i silenci, (...) lloc de recolliment...” Tot no és bonic i bucòlic, però. Darrere del parc es troba Can Ricart, del qual recordarem que és un espai que constituint un símbol del que va ser el barri (un patrimoni excepcional, diuen els veïns, i una de les peces de major interès del llegat industrial barceloní i català, certifiquen els especialistes) va estar en perill d’enderroc, engolit per la voracitat constructora de la zona. Un lloc que, tanmateix, i gràcies a les reivindicacions del veïnat, es va salvar una important part, en una de les quals es troba l’Hangar, que és un centre de producció artística de les tendències més avançades.
Seguirem baixant a la recerca del Km 8, que estarà entre els carrers de Bac de Roda i Fluvià, la qual cosa voldrà dir que ja només ens en quedaran dos. Ho seguirem fent pel lateral de l’avinguda de la Diagonal, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té des de la Plaça de les Glòries al Fòrum, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant. O bé correrà la cursa com nosaltres, o si no, estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. Seria una autèntica heretgia que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.
Km 8 al 9
Apreciarem la profunda metamorfosi que està experimentant aquest espai on correm. Si fa un parell de segles eren les fàbriques del sector tèxtil el que tocava, més tard les del metal•lúrgic, i ara les empreses de la tecnologia de la informació, veurem clarament l’ idiosincràsia dels que ho fan possible. Veurem que l’esforç ha estat i està sent formidable. I, deixeu-m’ho dir, ens sentirem orgullosos de pertànyer a aquest col•lectiu humà que ho fa factible.
![]()
Anirem baixant cap el final de la Diagonal (“cap el final” és un dir, perquè en realitat és el principi de l’avinguda) i aviat tindrem a la nostra dreta el Parc de Diagonal Mar, un dels parcs més grans de Barcelona, dissenyat pel desaparegut arquitecte Enric Miralles i la seva dona, Bernadetta Tagliabue, i inaugurat el 2002. Hi són presents els colors, els objectes elevats (unes sinuoses estructures metàl·liques de les quals hi pengen grans jardineres), l’aigua (estanys amb ànecs i peixos de colors). Els autors el van concebre, segons van dir “...com un arbre que neix del mar i es ramifica com una ma oberta que, alhora, simbolitza els camins de l'home al llarg de la seva vida”. El van fer a partir d'un nou concepte de respecte pel medi ambient. Per exemple, a més del sistema de reg amb aigües freàtiques, hi ha una estructura de dunes que protegeixen la vegetació de l'aire del mar, la sorra i la sal. Ens agradaria passejar pel Parc, però avui, per descomptat, no serà possible perquè estem per una altra cosa. El veurem una estona, ara per la Diagonal i de nou després pel Passeig Taulat, però no ens hi podem quedar. Tornarem amb la família un altre dia. És bonic i agradable, de veritat; llàstima que a les constructores se’ls va permetre edificar grans immobles pel mig en alguns punts del parc.
Apropant-nos al final de la Diagonal ens trobarem, passat el parc, una gran superfície comercial, la de Diagonal Mar. Un centre que, ara no ho sé, però quan es va inaugurar, el 2001, era el més gran de Catalunya i tenia el pàrquing subterrani més gran d’Espanya (molt útil, per cert, per deixar-hi el cotxe quan fem la cursa dels Nassos). A la seva alçada ens trobarem, també, l’indicador del Km 9.
Km 9 al 10
A més a més de la Diagonal, i per fer deu quilòmetres des de la sortida, en arribar al final de l’avinguda per on baixem (quina mania amb això del “final”), la Plaça de Llevant i el Fòrum, ens endinsarem una mica per la part baixa de la zona per fer-ne gairebé un quilòmetre. Mentre anem baixant, veurem l’original edifici del Triangle al fons i els moderns edificis del final de l’indret, uns d’ells, la Torre Telefònica a l'esquerra i l’Hotel Barcelona Princess, amdós d’una alçada impressionant.
Com a contrast, on hi ha la espectacular Torre Telefònica, a punt de girar pel Passeig de Taulat a la dreta, haurem de recordar que just aquí hi havia el Camp de la Bota, un lloc sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on van ser afusellats molts ciutadans en acabar la Guerra Civil. Entre l’any 1939 i el 1952 hi van morir executades gairebé 2.000 persones segons alguns historiadors.
![]()
També ens vindrà a la memòria que, des del Castell del Camp de la Bota i la platja, just on ara hi ha el recinte del Fòrum, hi havia l’antic barri de Pequín, un nucli de barraques on al voltant del darrer quart del segle XIX s’hi van instal•lar pescadors xinesos que vivien en aquest terreny en unes condicions de les quals val més no parlar-ne. En els anys vint del segle passat, l’espai va ser arrasat per un temporal, però famílies vingudes a Barcelona per trobar feina a les obres de l’Exposició del 1929 van aixecar-hi noves barraques.
Bé. Per ajudar a treure dramatisme al lloc, cal dir que abans de la guerra, en aquests terrenys hi va tenir el Júpiter el seu primer camp de futbol. El Júpiter, un equip modest de la primera regional actual, és un històric club fundat l’any 1909 per uns anglesos que treballaven en una fàbrica del proper Poblenou. Constitueix tota una icona de l’esport del futbol en el barri, per on estem també nosaltres ara fent un altre esport. (Deixeu-me dir, posats a fer comparacions, que sens dubte és un altre esport: diuen que un futbolista, com a molt, corre sis quilòmetres en un partit...!)
Pel Passeig del Taulat seguirem comprovant com s’ha transformat el barri del Poblenou (volen que li diguem Diagonal Mar, el Front Marítim, el Maresme, el Parc i la Llacuna i no sé quantes coses més, però per a tothom és el Poblenou), convertint una zona que no fa gaires anys era precària en un modern espai amb blocs d’habitatges d’alt estànding, empreses d’avantguarda i gratacels de trenta pisos. No em canso de dir –com si fos el promotor immobiliari de la zona– que el lloc on estem corrent s’ha transformat d’una manera esplèndida. Les cases i oficines que s’han edificat i el parc que les circunda han canviant totalment la fesomia d’aquesta zona. No és per nostàlgia d’un temps passat que ho dic, ans al contrari; l’hi feia molta falta.
Del Passeig del Taulat (un nom que ens farà suposar que en temps llunyà deuria haver, aquí mateix, taules de conreu) en farem un tros fins el carrer de Josep Pla. El passeig, en aquest punt, travessa i divideix en dos el Parc Diagonal Mar que ocupa una part dels terrenys de l'antiga fàbrica Macosa, una de les indústries més importants i emblemàtiques del Poblenou, on es feien trens, tramvies i vagons de metro.
En agafar el carrer de Josep Pla potser tindrem una aparició que ens engrescarà: potser apareixerà a la cantonada l’espectre del gran novel•lista empordanès desaparegut fa anys, que sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada. I bon vivant com era, també, de ben segur que somriurà al veure que ens estem deixant la pell corrent.
![]()
Per Josep Pla veurem el mar a l’horitzó, sobre tot els més alts, i girarem a la dreta en arribar al Passeig de García Faria, un enginyer de camins i arquitecte que va néixer a Barcelona l'any 1858 i va morir el 1917, que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres. El traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest passeig, on poc després d’agafar-lo acabarem la cursa. Un apunt curiós, parlant de tot: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria.
I en el passeig, a l’alçada un edifici singular que s’anomena l’Illa de la Llum, un immoble de pisos d'alt estànding que tot i ser ultramodern té l’aspecte d’haver patit un bombardeig (coses de l'arquitectura d'avantguarda), haurem arribat al Km 10.
En fer-ho, creuarem la meta feliços, més encara del que ho estavem abans de començar, perquè haurem fet, segur, una bona marca . Deixeu-me ser una mica malèvol: no en debades, la cursa és tota en baixada, i el desnivell, des de la sortida fins l'arribada, és de 80 metres. Si fa o no fa, la mateixa altura de l’edifici de l’Illa de la Llum.
Aquest final no m’ha sortit gaire poètic. Ho sé. Per mirar d'arreglar-ho, afegeixo: al nostre costat, el mar.
---------o---------
Miquel Pucurull
![[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/anarcoefemeridespetit.jpg)
![[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...](http://www.estelnegre.org/fotos/castellari.jpg)
![[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/exilio/exilio02.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/fotos/bouissonlouis.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/documents/bianchini/bianchini01.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/fotos/rauzier.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/logoateneupetit.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/fotos/goldschildalbert.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/fotos/andreujosep.jpg)