---------o---------

Miquel Pucurull

Km 0 a l’1

No sé si abans de la sortida de la cursa o després, però és segur que més d’un es preguntarà per què se li diu Nou Barris a un districte que té 13 barris en lloc de 9. La raó té a veure amb qüestions administratives i en la velocitat de creixement que va experimentar la zona a partir de la segona meitat del segle passat, amb un dels grans allaus de nouvinguts a Barcelona. En uns nuclis de Sant Andreu i Horta, poc poblats perquè eren de conreu, es va aglutinar un conjunt de 9 barriades noves. La gent va batejar la zona amb el nom de "9 barrios". Però el creixement va seguir. Se li van afegir 4 més al voltant de les primeres i en els vuitanta l’Ajuntament volia posar-li Zona Nord al districte. Els veïns no hi estaven d’acord perquè els semblava, amb raó, un nom molt fred. Va haver qui va proposar dir-li "Nou Barri", sense la lletra "s" final. Una altra proposta va ser la d'afegir-la i anomenar-lo "Nous Barris", i una altra més la de dir-li "Tretze Barris". No van agradar. S'havia començat a catalanitzar el nom de l'indret dient-li "Nou Barris", que era el nom d'una revista de l'associació de veïns del Verdum, i ves a saber si per falta de més imaginació, Nou Barris s'ha quedat. És un indret que s’ha transformat molt, per a bé, els darrers anys. Però cal recordar que, en una època, era un espai dels anomenats perifèrics de la ciutat. Un “cul de sac”, vaja, per no parlar amb eufemismes. El dia de la cursa correrem per avingudes i carrers amples i moderns, amb bones cases i bones zones verdes, però no es pot deixar de dir que Nou Barris ha estat un lloc on la marginació hi ha estat molt present, i els seus veïns han hagut de lluitar a base de bé, associant-se, protestant i reivindicant millores, com en cap altra zona de Barcelona. És pot dir que, en un principi, algunes de les barriades que el conformen van ser construïdes els diumenges pels mateixos habitants, totxana a totxana, com les de Canyelles, Torre Baró, Roquetes, Vallbona.... Altres, com les de Trinitat Nova i Guineueta, a corre-cuita per l’Administració. I unes quantes més, per les propietats privades de senyors i nobles, amos dels terrenys, amb ajudes oficials, com Vilapicina l la Torre Llobeta, Verdum, Prosperitat, Turó de la Peira, Porta, Can Peguera, Ciutat Meridiana...

Fet el preàmbul, que m’ha semblat obligat per situar-nos, parlem del que ens ha portat a fer aquest matí de diumenge, que no és altra cosa que córrer. En sortir en el Passeig d’Andreu Nin (nom d’un polític que sempre va estar a favor dels obrers), ho farem a tocar del centre lúdic Heron City a la dreta i el Parc de Can Dragó a l’esquerra. Poc després de la sortida veurem a l’esquerra un camp de futbol de gespa artificial, el darrer espai de les instal•lacions del Parc Esportiu, i a la dreta, gairebé al final del carrer, una moderna església de teulada grana amb una mena de piràmide en primer terme que crida l’atenció. És la moderna Parròquia de Sant Esteve, construïda l’any 1998.

Can Garrigó a les primeries de segle XX

Abandonarem el Passeig d'Andreu Nin per enllaçar amb el carrer de Vèlia en arribar a l’Avinguda de Rio de Janeiro. El nom de Vèlia està dedicat a una colonia grega de l'antiga Roma. Per Vèlia travessarem Fabra i Puig i el carrer de la Jota, per anar a parar al d'Escòcia després de passar la Plaça Garrigó a la nostra esquerra, que conserva el nom de la masia que hi havia en aquest lloc fins fa uns cinquanta anys, Can Garrigó, propietat d'una de les famílies més riques de la zona en l'època.

Un apunt: L’origen del nom del carrer de la Jota és curiós: quan es va projectar, a principis del segle XX, en el plànol d’urbanització li van posar “carrer lletra J”, però més tard, quan tothom li deia “Jota”, li van afegir “ota” als rètols aprofitant l’avinentesa, i tots contents; els aragonesos els que més.

D'Escòcia en farem uns tres-cents metres i el deixarem al trobar a la dreta el carrer d’Arnau d’Oms (un cavaller dels segles XIV i XV), on tot seguit, també ens hem de trobar el senyal del Km 1

Km 1 al 2

Per Arnau d'Oms amunt, en suau pujada, travessarem Fabra i Puig i seguirem, amb suau baixada, per enllaçar amb el carrer de Piferrer, que és la seva continuació, passada la Placeta de Rafaela Serrano en honor d’una assistenta social molt estimada al barri. El carrer de Piferrer, que es deia abans “Lletra F”, i molt més abans era part del camí que conduïa des de la parròquia de Sant Andreu a Horta, honora a Pau Piferrer i Fàbregas, un mestre d’escola i escriptor del segle XIX especialitzat en redescobrir poemes i cançons populars antigues. Una d’elles la "Cançó del Compte Arnau" -el senyor feudal que maltractava als seus vassalls i seduïa les donzelles-, musicada per en Joan Manuel Serrat fa anys, que em ve de gust, a propòsit, de transcriure un parell de les primeres estrofes (la cursa és dureta i convé alleugerir-nos...):

-A on teniu les vostres filles,
muller lleial?
A on teniu les vostres filles,
viudeta igual?
-A la cambra són que broden,
comte l'Arnau.

-Deixeu-me'n endur una filla,
muller lleial;
que amb mi passarà les penes
que estic passant.
-Així com les heu guanyades,
valga'm Déu val!,
tot sol com pugueu passeu-les.
comte l'Arnau.

Can Verdaguer en l’actualitat

Mentre avancem planejant per Piferrer veurem un modern gratacels de 70 metres al fons, que contrasta amb una altra torre que ens trobarem tot seguit a la nostra esquerra, Can Verdaguer, una masia del segle XVI on fins no fa gaire hi vivia una família que conreava les terres del voltant. Reivindicada pels veïns, l'han restaurada per convertir-la en un centre cívic. Han conservat feliçment un rellotge de sol i una antiga premsa de ví i  una palmera que passa per ser la més alta de Barcelona. Si ens hi fixem la veurem darrere la masia.

Una mica més endavant n’hi ha una altra de masia, també a l’esquerra. Just en el xamfrà amb el carrer del Pintor Alsamora. Aquesta està abandonada i és una llàstima. Se la coneix com Can Valent i és, juntament amb Can Verdaguer, una de les poques que resten en peus a Nou Barris, demolides per l’afany de les constructores durant la darrera meitat del segle passat, amb el mutisme dels consistoris de l’època. L’estat actual de Can Valent, tot i que està inclosa en el Catàleg de Patrimoni de la ciutat, és ruïnós. Ho veurem perfectament en passar pel costat. L’Associació de Veïns del barri de Porta fa temps que també reivindiquen la reconversió de Can Valent per a un ús social, però com si plogués. És una llàstima, deia, perquè, segons els historiadors, la masia  és un casalot del segle XVI, i fins i tot se li atribueix un origen més antic.

Can Valent. Foto de data incerta,

Diuen si formava part d’una torre de defensa medieval que hi havia a la zona, que més tard es va aprofitar per construir la masia. En aquella època, els seus terrenys -com els de la resta del que és ara Nou Barris- eren camps on el propietari era un pagès que aprofitava les rieres i els torrents que hi havia per conrear productes que venia als mercats d’Horta, Sant Andreu i el Born, fins que amb el temps, l’activitat rural va deixar pas a la necessitat de construir-hi habitatges. La masia està situada molt a prop del Cementiri de Sant Andreu i a finals dels noranta es va voler reconvertir-la en un tanatori, un projecte que no va tirar endavant perquè els veïns del barri -a Nou Barris hi tenen pràctica amb això de les reivindicacions- s’hi van oposar.

Passat Can Valent el carrer de Piferrer es converteix en Avinguda de Rio de Janeiro. Avançant per l'avinguda tindrem a la nostra esquerra el Cementiri de Sant Andreu. Un mur de considerable alçada, com és propi en aquests casos, refractaris com som a la visió d’elements que ens recordin una cosa tan certa com que un dia o altre la palmarem.

Sobta que el Cementiri de Sant Andreu estigui aquí. Però s’ha de tenir en compte que correspon a una època en la qual el terme municipal de Sant Andreu de Palomar, al qual pertanyia l’actual zona de Nou Barris, arribava fins a Collserola. Hi reposen uns quants personatges il•lustres, un dels quals l’Ignasi Iglesias, un escriptor teatral molt reconegut en el segle XIX i primeries del XX. Molt estimat pels santandreuencs, a qui es recorda amb escoles, carrers i monuments amb el seu nom, la seva tomba està sempre plena de flors.

Encara que pugui sembla paradoxal, un cementiri és tot un món, Ja he dit que en el que tenim a la nostra esquerra hi ha enterrats personatges com l’Ignasi Iglesias, el “Poeta del poble”. Però també, fins fa poc, hi havia un panteó amb simbologia franquista construit per presoners l'any 1940. Va ser enderrocat fa un temps, però durant 70 anys hi va haver un monument al soldat -el guanyador, es clar- amb l'àguila feixista, el jou, les fletxes i el lema “Una, grande y libre”. Els darrers anys, i fins que no el van treure, els empleats del cementiri es trovaben sovint que l'escultura de l'entrada del panteó, que era la d'un soldat en actitud de fer guàrdia, estava decapitada. També hi ha una altra tomba amb les restes d’un seminarista que va morir el 1918 a l'edat de 25 anys, a qui els veïns del barri anomenen “el Santet” perquè diuen que fa miracles. Vaig assabentar-me que hi era (no és l’únic “sant popular”: al cementiri del Poble Nou n’hi ha un altre) i m’hi vaig arribar mentre feia el recorregut per fer aquesta fisonomia. Puc assegurar -vaig fer una foto que no publicaré perquè no està permès- que hi ha gent que li té autèntica devoció i li demana favors, perquè el nínxol està ple de flors malgrat fa gairebé cent anys que el bon xicot, de nom Francesc Pla Sañas, va morir.

Luis Lacy Gauthier

Més coses: també hi ha un panteó militar on, juntament amb les de personal de tropa, hi ha la tomba de tot un Capità General de Catalunya, en Luis Lacy Gauthier. La seva vida, i la seva mort, van ser singulars. Mirem si no: Després d’haver estat un heroi de la guerra de la independència espanyola contra els francesos, el 1817 ordeix una revolta a Barcelona, on és molt estimat per la soldadesca, contra Ferran VII, un rei absolutista que havia abolit la Constitució de Cadis. Lacy se sent traït i conspira per tal de derrocar-lo, però el delaten i és condemnat a mort. El general que signa la condemna ho fa amb aquest insòlit escrit en un document: “Considerando sus distinguidos y bien notorios servicios, particularmente en este Principado, y con este mismo ejército que formó, y siguiendo los paternales impulsos de nuestro benigno soberano, es mi voto que el teniente general don Luis Lacy sufra la pena de ser pasado por las armas”. L’afusellen al castell de Bellver de Palma de Mallorca a l’edat de 45 anys i transporten el seu cos a Barcelona en una caixa de plom que queda a la Ciutadella durant anys, a l’espera d’enterrar-lo a la catedral. Però es declara una epidèmia i l’Ajuntament s’ha de gastar els quartos que tenia reservats per fer-ho. El 1823, sis anys després de la seva mort, un governador militar ordena tirar els ossos al femer de l’hort de l’església de la Ciutadella. El rector els recull d’amagat i els enterra en un racó. Quaranta sis anys més tard, un amic del capellà ho explica en un article en una revista, però no és fins el 1881 que s’exhumen i un notari se’ls endu a casa seva. Quan el notari mor, el 1901, la vídua -farta com estava de guardar la capseta amb l’esquelet de l’insigne militar- l’envia a l’Ajuntament i l’enterren al cementeri de Montjuïc el 1904. S’acaba el periple de les restes quaranta anys després, quan van a parar al de Sant Andreu, a pocs metres d’on estarem corrent.

No ens posem seriosos que avui no toca: és la Festa Major del districte i estem corrent una cursa que és una cosa que ens encanta. Poc després de passar el cementiri haurem arribat al Km 2.

Km 2 al 3

A la nostra dreta tindrem l'imponent edifici d'oficines que veiem ja fa una estona, i una mica més enllà una caserna dels bombers. Passarem tot seguit per davant d’un institut que duu el nom de un pedagog que a les primeries dels segle XX va destacar per un mètode que va crear per ensenyar gramàtica catalana als nens. El rètol de la façana, F. Flos i Calcat, és una mica estrany. Sorprèn que no s’hagi posat el nom sencer, Francesc Flos i Calcat, perquè d'espai -que em disculpin- n’hi ha de sobres.

Creuarem per Rio de Janeiro el passeig de Valladaura i avançarem tot penetrant a la barriada de La Prosperitat. La Prosperitat ara no la coneix ningú. Vull dir que no té res a veure amb el que era fa uns quaranta o cinquanta anys, com a mostra l’esplèndida avinguda que estem trepitjant. Les especulacions urbanístiques a Nou Barris estaven llavors a l’ordre del dia. O les estafes. A La Prosperitat n’hi va haver una de sonada: un constructor va vendre un mateix pis a varies parelles. Molts dels estafats es van veure sense pis i es van construir una barraca a prop d’on passarem, al carrer de Santa Engràcia, sense llum, sense aigua, sense clavegueram...un autèntic drama, com molts dels que es succeïen llavors en un indret tan lluït com el que és ara.

M’en faig creus del canvi de la zona. Per il•lustrar el que era fa uns anys, transcric el final d’un article de l’escriptor Francesc González Ledesma publicat a La Vanguardia el 13 d’abril de 1992, on es refereix al Nou Barris dels anys seixanta- setanta: “Como los técnicos decian que los autobuses urbanos no podían remontar las acusadas pendientes, los vecinos tuvieron que secuestrar cierta vez uno de los autobuses, conducirlo hasta arriba y por lo tanto demostrar que si se podía. En los archivos históricos se conservan fotos que ganarían premio en un museo de patetismo urbano: por ejemplo, la de los vecinos, todos juntos en plan de brigada disciplinaria, abriendo a pico y pala su propia cloaca. Olvidados por lo que se llama “la autoridad competente”, en aquellos barrios terminaba la civilización de Barcelona y empezaba la civilización del orinal y el botijo pintados a mano”.

No cal dir res més.

A la meitat del tram de Rio de Janeiro veurem a la dreta 7 o 8 pistes de petanca plenes de gent -homes, perquè de dones n’hi ha molt poques que hi juguin-. Uns metres més endavant veurem el senyal del Km 3, i fets pols com estarem, tot i que encara estem començant la cursa com aquell que diu, ens assaltarà el dubte de si la petanca és més agraït que l’atletisme de fons i algun dia canviarem d'esport.

Km 3 al 4

Planejarem pel lateral dret de Rio de Janeiro per anar a girar en rodo al final, poc abans d’arribar a l’Avinguda de la Meridiana i tornar pel mateix carrer amunt. El gir el farem rodejant una escultura minimalista. Dos grans plafons verticals de formigó, un al costat de l’altre, i llestos. Neòfit com soc en art, mai acabo d’entendre algunes de les obres escultòriques de la ciutat. Tractaré, en passar, d’acabar d’esbrinar el què vol dir-nos el seu autor. Mentre hi arribem tindrem a la nostra esquerra un mur de 300 metres que divideix en dos l’avinguda i el seu desnivell, que els experts diuen que tot plegat és una obra d’art. Afirmen que uns daus de color negre que hi ha al principi, les rampes, les escales i els plafons del final, amb diferents volums i textures, és com si fos una enorme escultura. El cert és que l’any 1989, el conjunt va ser el premi del Foment de les Arts Decoratives i el van seleccionar com una de les set obres públiques més importants d’Espanya. Ja he dit que no hi entenc. Bé, ja m’ho sabreu dir.

Haurem fet el gir al costat d’un grup de cases construïdes per als empleats de la Renfe a la nostra dreta, un enorme conjunt que està ple de rètols que indiquen "Prohibido el Paso" i "Propieded Particular" per tot arreu. Sorprèn que aquest tipus de restricció estigui aquí, més pròpia -tot i que discutible per selectiva allà on sigui-, i efectivament no hi deu passar ningú; ofereix un panorama desolador perquè el 90% de les botigues dels baixos estan tancades i buscant amo.

Tirarem amunt per l’altre lateral de l’avinguda de Rio de Janeiro per anar a buscar el Passeig Valladura. Just a l’enllaçar-lo passarem la Plaça Harry Walker a la nostra dreta. Una plaça que pren el nom d’una gran empresa metal•lùrgica que hi havia en aquest espai, ara ocupat per una escola i un pavellò esportiu. Va tancar fa uns trenta anys amb no poc conflictes. Hom encara recorda les càrregues de la policia per les vagues a una “Harry-Walker en lucha”. Al mig de la plaça hi veurem una font singular: l’aigua del sortidor, en lloc de brollar de baix a dalt, cau de dalt a baix des d’una mena de piràmide escapçada. Si fa calor, ja ho sabeu.

Pel passeig arribarem a la Plaça de Lluchmajor, que pren el nom de la petita i bonica localitat de Mallorca. (No és d’estranyar perquè Nou Barris està farcit de noms de carrers i places que duen el nom de pobles de les Illes Balears). En girar per agafar la Via Júlia a la dreta admirarem al mig de la plaça l’escultura d’una dona nua amb el braç aixecat, La República, dedicada al segon president de la Primera República Espanyola el 1873, el barceloní Francesc Pi i Margall.

L’escultura, per cert, ha estat molt viatgera fins anar a parar aquí. L’any 1936 coronava l’obelisc de la Diagonal-Passeig de Gràcia; quan el 1939 van entrar a Barcelona les tropes franquistes va ser retirada i guardada en un magatzem municipal del carrer Wellington, davant del parc de la Ciutadella. Es va salvar de ser destruïda perquè l’escultor Viladomat, autor de l’obra, va desobeir una ordre de les autoritats de l'època. Allí va romandre l’estàtua, fins que l’any 1977, mort Franco, la van traslladar a un altre magatzem. El 1983 la van enviar a Madrid a una exposició sobre Catalunya, per retornar-la després al darrer magatzem. El 1986 la van col•locar a la Plaça Sóller de Nou Barris, però només hi va estar uns dies, fins que va ser instal•lada definitivament a la Plaça Lluchmajor el 14 de Juliol, curiosament, el dia de la República...francesa.

I ben aviat, enfilant la Via Júlia, veurem el senyal del Km 4.

Km 4 al 5

Correrem pel lateral dret de la Via Julia, una avinguda que en els anys vuitanta era el paradigma del desordre urbà. Un esvoranc que dividia els barris, amb diferents amplades i alçades i amb una mena de gepa formada per la carcassa del túnel del metro. Però amb de les obres que es van realitzar, després -això sí- de continues manifestacions dels veïns, s’ha convertit en una de les avingudes més atractives de Nou Barris.

Rebuda triomfal del primer autobús que va arribar a Nou Barris

Nou Barris és un sector de la ciutat que ha estat sempre lluitador i reivindicador, on les manifestacions promogudes per les associacions i entitats han servit per aconseguir les millores de que gaudeix actualment. És un lloc dels anomenats perifèrics, on els seus habitants s’ho han fet tot a pols, sense gaires ajuts, i on els poderosos no hi han tingut mai res a fer. Mancances, tantes com es vulguin i més. Per posar un exemple, fins l’any 1953, quan les onades d’immigració ja havien farcit d’habitatges les barriades, no hi va haver cap tipus de transport públic per arribar-hi. L’empresa Transportes Aragall y Cia (la TAC, que segurament algú recordarà) ho van “solucionar” posant en marxa, aquell any, una línia privada que venia de Sant Andreu i acabava al barri de Roquetes. I fins set anys més tard no n’hi va haver cap de pública.

Com no podia ser d’altra manera, Nou Barris és esquerrà pels quatre costats. Tant és així que, és el districte de Barcelona que té -o m’ho sembla a mi- més noms de carrers, places, monuments, etc, dedicats a personatges que van defensar les transformacions socials. Vegem si no: Antonio Machado i Federico Garcia Lorca al barri de Canyelles; Karl Marx a una plaça de la Guineueta; Andreu Nin a Porta; Pablo Iglesias, Angel Pestaña i Anselm Clavè a la Prosperitat; Josep Solè i Barberà, Joaquim Puig i Pidemunt i Francesc Layret a Verdum; Blas Infante al Parc Central...Ara, les associacions estan demanant canviar el nom de la plaça Lluchmajor pel de República...

Deia que les ideologies conservadores no hi ha tingut mai aixopluc. Llegeixo en el llibre “Nou Barris, 25 anys” de Kim Manresa (a qui estic agraït perquè m’ha servit, juntament amb altres que he trobat a la biblioteca del districte, per nodrir-me de moltes coses per escriure aquesta Fisonomia), que Fraga Iribarne va inaugurar al barri de la Prosperitat un local del seu partit -l’Alianza Popular- l’any 1984. Va ser rebut pels veïns amb crits i esbroncades mentre anava - envoltat de guardaespatlles que exhibien clarament les seves armes de foc- a un bar de la Via Julia on se celebrava un acte públic amb quatre gats. La seu va tancar al cap de dos mesos.

Aquesta és una d’aquelles curses en les quals correm per carrers o avingudes d’anar i tornar, com passa a la que estem ara, la Via Júlia. Veure als companys i companyes a l’altre costat i poder saludar-los és una cosa que afegeix diversió a la prova. Tindrem una bona estona per fer-ho, gairebé dos quilòmetres.

La Via Juliaés un dels carrers més dinàmics i plens de vida de Nou Barris. Limita amb tres d'ells: Prosperitat i Verdum als quals divideix, i una mica de la Guineueta. Existeix des de fa 80 anys i, com a curiositat, en aquest temps ha canviat quatre vegades de nom. Als anys vint del segle passat es coneixia com el Passeig de la Muntanya (algú pot dubtar que a la cursa de Nou Barris és puja i és baixa?); més tard es va dir Cuarenta Metros -l’amplada del passeig- ; durant la República, Carlos Marx; després de la guerra torna a dir-se Cuarenta Metros , i l’any 1942 rep el nom de Via Julia.

A la Via Júlia, hi ha algunes coses que ens cridaran l’atenció. Una d’elles, per exemple, un bar que està poc després de l’indicador del Km 4, el Conde Dràcula, un local mític de Nou Barris, que existeix des de fa 40 anys, des que just al davant hi havia un hort (durant molts anys, els horts van ocupar la part central de l’actual avinguda) i els clients s’asseien a fora (ara en diríem a la terrassa) a tocar dels tomàquets i les albergínies. El local està ple de vampirs, ratpenats, cases encantades i altres detalls pintats a mà a les parets, i on les llums són caretes del comte Dràcula. Malgrat la decoració, que no es pot dir que sigui gaire acollidora, l’establiment ha resultat emblemàtic per celebrar-hi bodes, batejos i comunions a dojo durant anys.

Més endavant veurem un petit monòlit que té un medalló amb l’efígie d’Anselm Clavè, un precursor de l’associanisme el segle XIX, especialment reconegut per haver estat, compositor com era, qui va introduir el cant coral a Catalunya en consonància amb les corrents que venien d’Europa. I ho va fer, impartint la seva pedagogia a les classes obreres i populars de l’època, donant-los-hi l’eina cultural que suposava el cant coral Al costat del monòlit, i sense que tingui res a veure amb els cors de Clavè, hi ha una escultura de ferro colat de les anomenades antropomorfes, que no se sap ben bé que signifiquen, tot i que aquesta, que forma part d’un conjunt de tres -dues de les quals no estan aquí- sembla que vulgui representar un home (vaja, dic jo). El seu autor, Jaume Plensa, un famós escultor actual, diu que "L'escultura no és una qüestió de voyeurisme, s'ha de poder compartir, caminar al seu voltant, travessar-la, entrar dins. L'escultura és, de fet, un pretext per provocar un moviment, interior certament, però també físic i en diverses direccions que no es poden controlar ". El que subscriu no li ho discutirà pas.

En front, al mig mateix del que és la rambla, n’hi ha una altra d’escultura que haurem vist venint de lluny. És un monument de 1987 de l’escultor Sergi Aguilar dedicat als immigrants que van arribar a Nou Barris els anys seixanta. Li va posar "Júlia (els Altres Catalans)", però com que té forma de R majúscula, la gent la va batejar aviat com “L’arbre dels penjats” o la “Erra de Roquetes”.

Arribarem al cap de munt de Via Júlia. A l’esquerra, a dalt de la muntanya de Collserola, veurem la Torre del Baró a la llunyania, un castell que mai es va habitar. Han circulat versions i llegendes sobre els seus orígens. La més coneguda és aquella de que era una propietat d’un baró, de nom Manuel de Sivatte, que la va fer aixecar a les primeries dels segle passat per a una filla malalta de tuberculosi. Durant les obres, la noia va morir i es va deixar de construir. Una altra versió, menys literària, diu que la torre havia de ser un hotel formant part d’un projecte del baró per urbanitzar la zona que va fracassar, les obres es van paralitzar i s’ha quedat com s’ha quedat.

I també, a dalt de tot, a la dreta de la Via Júlia, tindrem el camp de futbol del C.F Montañesa. Un club històric, fundat per una colla d’amics el 1926, que van començar a jugar en un altre terreny, no gaire lluny, que havia estat una vinya amb un fort desnivell. Excuso dir el que deurien de fer per aconseguir aplanar-lo i anivellar-lo. Una anècdota: en el 1956, al cap de trenta anys d’haver-se fundat el club, van haver de traslladar-se de local social. Havien guanyat 136 trofeus i, a l’espera d’una altra seu, els membres de la directiva se’ls van repartir per a guardar-los. L’espera va ser llarga, tant, que els directius van anar abandonant el club i els trofeus van anar desapareixent. No va haver manera de poder recuperar-los. D’aquells 136 només se’n va conservar un.

En aquest punt girarem rodejant un altre escultura: un monument monolític d’Antoni Rosselló, que s’anomena Far Urbà (de fet, il•lumina quan l’encenen a l’hivern), però que els veïns han batejat popularment com “la Xeringa”.
El gir el farem en un punt que és la confluència de la Via Júlia i la Ronda de Dalt i Via Favència, on hi té el local social -a poca distància d’on girarem- el Club d’Atletisme Nou Barris, l’entitat que organitza la cursa. El CANB és un club amb una extraordinària vitalitat, que va ser fundat l’any 1986. Una de les seves principals activitats és la feina que desenvolupen a les escoles de Nou Barris, iniciant a l’atletisme a nens i nenes de 6 a 15 anys. I l'altra és la que realitza amb els minusvàlids, per als quals té una especial sensibilitat. Ho fan molt bé, fins el punt que ha estat guardonat amb el títol de “Millor club d’atletisme adaptat” de tota Espanya. En definitiva, saben molt bé de què va això de l’atletisme, i no és estrany que la cursa que estem corrent sigui una de les millors organitzades de casa nostra.

A propòsit de les entitats de lleure de Nou Barris, no ho sé del cert, però tinc la impressió que és el districte de Barcelona on n’hi ha més. I de llarg. Segurament, producte de l’associacionisme que es va haver de desenvolupar durant molts anys en el passat immediat, està ple d’agrupacions, clubs, colles, grups, corals, centres...Una meravella, si senyor.

Fet l’incís, només indicar que baixarem per l’altra banda de Via Júlia, i pocs metres després del gir ens hem de trobar el Km 5.

Km 5 al 6

Baixant per Via Júlia, al mirar a la dreta els carrers que ens anirem trobant, veurem que pugen, alguns amb una pendent sense misericòrdia. Quina sort que la cursa no passa per tots els barris del districte, perquè si ho fes, la carrera seria de pronòstic reservat. Al meu parer, els organitzadors van tenir la bona pensada, quan la van crear, de que el recorregut sigui per les zones més planeres. I tot i així, Déu n’hi do.

Els carrers  condueixen als barri de Les Roquetes, que pren el nom d’un turó als vessants de la serra de Collserola; amb això ja està dit tot. Tranquils, però, perquè ja hem quedat que no hi passarem. Tot i així, bé estarà, passant tan a prop, referir-s’hi una mica per prendre consciència del indret per on estem corrent, avui, en contrast amb un ahir, una mica llunyà, però que no s’ha d’oblidar. Va començar a urbanitzar-se fa uns seixanta anys i s’ha anat fent poc a poc. Ha anat millorant, com tots els altres barris del districte, però especialment aquest s’ha caracteritzat per la decidides actuacions dels seus veïns. Només cal dir que, l’any 1964, el mateix veïnat es va veure obligat, a la vista que no se’ls feia cas, de dotar al barri de serveis bàsics com l’aigua i el clavegueram.

Seguirem per Via Júlia i tindrem al costat dret el barri de Verdum, i a l’esquerra, al bell mig de la mitjana que separa les dues direccions del carrer, una pèrgola - li diuen la Marquesina- sota de la qual s’hi fa de tot, des de fires per Sant Jordi, Nadal o Reis i espectacles de circ al carrer (a Nou Barris el circ hi és molt present des de fa molts anys), fins a “Casserolades Populars” per protestar de qualsevol patinada de l’Administració. L’acte més lluït potser és un que se celebra cada mes de març, El Festival de Sopes del Món Mundial, que es fa amb la idea de que veïns i veïnes de diferents cultures surtin al carrer a conèixer-se tot menjant sopes -un tipus de menjar universal- com a metàfora de la diversitat. Resulta un esdeveniment adequat per lluitar contra la xenofòbia i se celebra en altres ciutats del món a partir d’una iniciativa de Lille a França. En un barri de Madrid també es fa, i em sembla que també en altre llocs de l’Estat, però Nou Barris, que va iniciar-ho l'any 2004, ha estat el pioner a Espanya.

Via Júlia avall, passarem a tocar la Plaça de Francesc Layret, un espai magnífic que en temps era un descampat al que anomenaven “El solar de les rates”. A propòsit, i no és broma, es pot llegir a la Cronologia de les Lluites Veïnals (un document que conté les reivindicacions que es van demanar a Barcelona entre l’any 1929 i 2007 on, per cert, les que es van realitzar a Nou Barris des de 1949 a 1992 són més de la meitat) que l’any 1973, a Ciutat Meridiana es feien “Concursos i cacera de rates per denunciar el mal estat del barri”.

Una mica més enllà, en acabar Via Júlia, passarem pel costat de la part baixa del Parc de la Guineueta, l’emblema del barri del mateix nom que ens farà costat tot seguit a la nostra dreta. El cert és que és una esplèndida i gran zona verda, molt concorreguda, amb un plaça al mig que és lloc de trobades i celebracions. Per dir-ne alguna, els diumenges, l'agrupació l'Ideal d'en Clavé que hi ha al barri de Roquetes hi organitza ballades de sardanes, i al mes d'octubre un gran aplec sardanista reuneix al voltant de 3.000 persones. També, cada any, les entitats andaluses de Nou Barris celebren la festa de les Cruces de Mayo, i el primer diumenge de març el Dia d'Andalusia amb una ofrena floral al monument a Blas Infante que hi ha al parc.

El Pare Manel corrent una marató de Barcelona

Creuarem la Plaça de Llucmajor, la de l’estàtua de la República que hem vist abans (ara podrem veure un medalló blanc amb l’efigie de Pi i Margall, al peu de la columna d’acer), i en un no res enllaçarem amb el Passeig de Verdum. En fer-ho recordarem que en el barri d’aquest nom hi està molt vinculat en Manel Pousa. Aquell capellà que va estar a punt de que l’excomuniquessin per haver ajudat econòmicament a una noia sense recursos a avortar en una clínica segura. D’una entrevista que li va fer El Periódico, extrec un paràgraf revelador del seu lligam amb Nou Barris i el seu tarannà: “La parròquia de Sant Sebastià, al barri de Verdum, va ser el ganxo que el va vincular a Nou Barris, a mitjans dels 70 i ja com a sacerdot. « Sóc un enamorat de Barcelona, però a mi Roquetes i Verdum em van robar el cor». « En aquests barris l'heroïna va fer molt de mal. He vist noies de 14 anys punxant-se, i molt tràfic de droga. Era la ciutat sense llei», diu”. Al barri hi ha una entitat que va engegar fa uns anys, la Fundació Pare Manel, per ajudar a marginats socials. També des d’en fa més de 25, els nens del barri compten amb una iniciativa seva, utilitzant l’esport com a eina: més d'un centenar de nens i nenes s’entrenen cada tarda a futbol, allunyant-se de la marginació. No és d’estranyar que es valgui de l’esport perquè l’home coneix el valor que té. No sé si se sap gaire: en Manel Pousaés maratonià. (Ara ja no fa maratons, però el que n'ha fet, de maratonià se n'és sempre). En va córrer més de cinquanta -la primera l’any 1983- i amb una millor marca de 2h55, va aconseguir baixar de tres hores varies vegades.

I tot seguit, al bell mig del passeig de Verdum, trobarem el Km 6.

Km 6 al 7

Avançarem pel Passeig de Verdum sense saber d’on prové el nom perquè fa anys que es discuteix al barri per posar-ho en clar i ningú es posa d’acord. És contradictori: mentre uns diuen que correspon a una batalla que hi va haver a França durant la primera Guerra Mundial, altres diuen que "verdum" es el nom d’un ocell semblant al pardal.

El que no és discutible és que en un temps que val més oblidar, el Verdum, que és una de les catorze barriades de Nou Barris, va ser un indret on es van produir importants lluites urbanes. Està constituït, bàsicament, per dos grans polígons que van ser motiu de sonades reivindicacions de millores fins no fa gaire: l’any 2007 es van acabar de remodelar les anomenades Casas del Governador, 900 habitatges de 20 metres quadrats construïts el 1952 per allotjar barraquistes de la Diagonal, a qui els van fer fora perquè s’havia de celebrar el Congrés Eucarístic, i 1.500 més en el polígon de la Obra Sindical del Hogar; de tan baixa qualitat, que els veïns es negaven a pagar les quotes pel mal estat del edificis.

Al final del Passeig de Verdum arribarem a l’edifici del que fou un Manicomi i actualment la seu del districte i girarem a l’esquerra per passar el Pla de Las Madres de la Plaza de Mayo, un nom que vol recordar el moviment integrat per les mares dels desapareguts a l’Argentina des del cop militar de 1976. En aquest punt per on estem corrent aquest començament del sisè quilòmetre, el 1957 hi va morir en Josep Lluís Facerias. Va caure, cosit a trets per la policia franquista aquí, molt a prop de casa seva, un dels darrers guerrillers (maquis els hi deien) que tractaven d’enderrocar la dictadura després de la guerra. Una placa col•locada fa uns anys al terra del Pla, amb  la inscripció: "Josep Lluís Facerias. Militant llibertari. Mort en aquest lloc en una emboscada de les forces de la dictadura el 30 d'agost de 1957 a les 10.45 del matí" ho recorda. Abans de que hi hagués la placa, a mode d’homenatge, apareixia de tant en tant, i durant anys després de la seva mort, la silueta del llibertari abatut en l’emboscada, pintada amb guix durant la nit per algú.

Enfilarem el carrer del Doctor Pi i Molist cap avall. Un carrer que anys enrere s’anomenava la Carretera del Manicomi. La raó està en que era el camí natural que conduïa de Barcelona, o dels pobles més propers com Sant Andreu o Horta, al centre de salut mental que hi havia a l’edifici del cap de munt de la plaça, l’actual seu del districte com hem dit.

Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau. 1940

Al carrer se li va posar el nom de Pi i Molist perquè a finals del segle XIX va ser el metge psiquiatre que va impulsar la creació d’aquest manicomi, dotat llavors d’uns serveis i atencions als malalts extremadament moderns i bons per l’època. A partir de mitjans del segle XX, l’Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau -que era com es deia- es va anar quedant desfasat i es va decidir tancar-lo a finals dels vuitanta. De l'antic manicomi, un espaiós indret, únicament queda en peus l'Església i dos pavellons que allotgen la Seu del Districte de Nou Barris, la de la Guàrdia Urbana i una biblioteca. La resta del recinte fou desmantellat per construir el Cinturó de Ronda, sense gaires miraments i després d’un traumàtic desallotjament.

Baixarem doncs per Pi i Molist, una via ampla, arbrada a banda i banda, agradable, per anar a buscar la Plaça de Virrei Amat. En fer-ho travessarem carrers de noms que tenen a veure amb el barri i altres no. Sempre m’ha semblat, a propòsit, que els noms de carrers haurien de tenir alguna relació amb el barri on estan, però moltes vegades no és així. Travessarem el d’Ordunya i el de la Maladeta, que són dos massissos muntanyencs -la cursa és dureta però no tant- i abans d’arribar a la plaça de Virrei Amat passarem a tocar el carrer d’Alloza.

El carrer d’Alloza correspon al nom d’un carter. És insòlit. Acostumats com estem a que se’ls hi posi nom de carrers a polítics, militars, etc, és una curiositat: en Salvador Alloza i Alloza era el carter del barri als anys trenta, on també n’era veí. Com que la zona estava formada per masies i grups de cases aïllades, de difícil localització perquè no existien noms de carrers -els apartats de correus no se sabia encara el què era-, l’home demanava als veïns que els hi diguessin a qui els hi escrivien que posessin en el sobre el nom del destinatari i el seu. A Correus ho sabien, i així, les cartes les enviaven a casa seva i ell les entregava a qui corresponia. Fins i tot, a la porta de la casa hi va haver durant molts anys una rètol de fusta que havia penjat amb un clau, amb el nom d’Alloza. Un bon dia, urbanitzat ja el carrer, l’Ajuntament el va fer oficial.

Arribarem per Doctor Pi i Molist a Virrei Amat, una moderna plaça que honora a Manuel Amat , un senyor que, fill d’una família noble, el segle XVIII se’n va anar a Amèrica i va ser el virrei del Perú. En tornar es va fer construir dos palaus, un a la Rambla, que encara es conserva, i un altre al poble de Gràcia, desaparegut, on ara hi ha la plaça de la Virreina. De fet, els palaus eren per a la seva esposa, una jove que s’havia de casar amb el nebot del virrei, que la va plantar davant de l’altar no es va saber mai perquè. Ella es va casar amb l’oncle, el virrei, que li triplicava l’edat, i aquest, que va voler imposar-se seny després de mil embolics al Perú amb senyores (un d’ells amb una actriu anomenada la Perricholi, que fins i tot va inspirar a músics i novel•listes per fer-ne safareig ), la va omplir d’obsequis. Com a mostra els dos palaus -el de Gràcia era el d’estiueig- on hi va viure després de la prematura mort del virrei. Quan va morir ella, dotze anys més tard, va deixar diners perquè li fossin dites 3.000 misses pel repòs de la seva ànima i la del seu marit, Manuel Amat, virrei del Perú i senyor de Vacarisses.

Si la cursa l’haguéssim fet fa molts anys, tot passant per la plaça hi hauríem vist la façana del Cine Virrey, un d’aquells cinemes de barri dels quals ja no en queda cap; no el veurem perquè va ser enderrocat fa vint-i-cinc anys. El seu lloc l’ocupa unes galeries amb el nom de Virrey. I veurem menys encara la masia de Can Sitjar, la casa dels marquesos de Castellvell, el primer marquès dels quals va ser el pare del virrei, perquè va desaparèixer l’any 1962 per tal d’aixecar un gratacels de vint pisos.

Deixarem la plaça i agafarem Fabra i Puig a l'esquerra. Passarem per davant de la Parròquia de Santa Eulàlia, una església que es va començar a construir a finals del segle XIX però no es va acabar fins fa uns vint anys. L’edifici no té res d’especial. Si l’esmento és per referir-me a que, vinculat a la parròquia, es va crear fa gairebé 60 anys el SESE, un dels clubs de bàsquet en actiu més antics de Barcelona. El SESE es va fundar l’any 1952 i va jugar durant molts anys en un terreny de darrera l’ església -encara hi és, tot i que ara juguen en un modern poliesportiu de molt a prop-.

Un partit de bàsquet al camp del SESE  en la dècada dels cinquanta.  Foto extreta del llibre "SESE esport i barri.  50 anys d’història 1952 – 2002"

S’em permetrà que m’hi refereixi i m’estengui parlant d’aquest camp i d’aquest club. De jove vaig jugar a bàsquet en un equip del Guinardó ja desaparegut, el PEM, fundat dos anys abans, i el SESE era el nostre “etern enemic”. Vaig jugar moltes vegades en aquest antic camp, on la pista era de terra -com la pràctica totalitat dels de l’època-, els taulers -no cal dir-ho- de fusta, i les línies del terreny de joc eren totxanes incrustades al terra. Manllevo de la web del club l’explicació dels seus orígens, que ens il•lustra molt bé la manera de practicar esport en aquella època, molt semblant a qualsevol barri de Barcelona: "El SESE, com molts altres clubs de la ciutat va començar a donar els seus primers passos com a club essent una secció de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina (d’aquí ve el seu nom: Secció Esportiva Santa Eulàlia (SESE). L’església en aquests anys tingué sempre una bona predisposició, si bé calia fer-ne acta de fe en algunes ocasions. En aquest sentit els partits es podien ajornar quan s’esqueien en Pasqua; s’inculcava als jugadors la necessitat de deixar-se veure per missa; abans de cada partit es resava un Ave Maria i s’invocava a la Mare de Déu de Montserrat; es participava en processons i actes festius eclesiàstics i, al principi de la temporada, els equips eren beneïts pel rector". "(...) Als més joves els hi deu sorprendre aquesta imatge (a dalt) de noies jugant un partit de bàsquet vestides amb faldilles per sota dels genolls. Aquesta era, però, la realitat d’aquells anys. Eren poques les dones que feien cap tipus d’esport i en qualsevol cas, les dones que el practicaven mai havien de perdre la seva feminitat, però tampoc podien ensenyar les cames o els braços. El primer equip femení del SESE es creà l’any 1957".

I arribant per Fabra i Puig al carrer d’Arnau d’Oms“que ja el coneixem” d’abans, quan hi hem passat en començar la cursa, girarem a l'esquerra per baixar-lo un tros, i de seguida veurem el senyal del Km 7.

Km 7 al 8

Haurem baixat Arnau d'Oms i enllaçarem amb el carrer de Piferrer altra vegada. (Estalvio al (possible) lector -que m’ho agrairà- la descripció de l’indret feta abans). En acabar el carrer de Piferrer i avançar per l’Avinguda de Rio de Janeiro.

Vivendes dels treballadors de Renfe-Meridiana. Any 1981

Una observació que em sembla pertinent: corrent per aquesta zona, a tocar d’espais tan lúdics -si exceptuem el cementiri- (passarem per davant de l’edifici de l’Heron City, d'un modern edifici d’oficines i d'un gratacels) es pot tenir la impressió que és un lloc que és i ha estat un paradís. Ara ho pot semblar, però no sempre ha estat així. De fet, durant molts anys no ho ha estat en cap de les barriades del districte (ho hem dit al llarg de la Fisonomia perquè l’escrit no és una guia turística per als guiris), on les lluites dels habitants de Nou Barris per aconseguir serveis, escoles, transports urbans... i fins i tot aigua, han estat una constant. I on estem ara tampoc. Per posar un exemple, en una època en que la Renfe hi va tenir uns tallers durant molts anys a la meitat del segle passat, els seus treballadors malvivien en barracons. Era exactament on estem ara.

I poc desprès d’arribar per Rio de Janeiro al Passeig de Valldaura haurem fet el Km 8. El nom de Valldaura correspon a un antic monestir cistercenc de Cerdanyola, on el rei Jaume II s’hi va fer una residència d’esbarjo, amb óssos i cérvols i tot, el 1315.

Km 8 al 9

En arribar al Passeig de Valladaura girarem per fer-ne un tros fins el carrer d’Andreu Nin. Per aquest vial passarem a tocar la pista d’atletisme de les instal•lacions del Parc de Can Dragó, dintre de la qual arribarem d’aquí una estona per acabar la cursa. El nom de Can Dragó té a veure amb una antiga masia que hi havia a l’indret, que se la va anomenar així des que s’hi van allotjar uns soldats britànics de l’ exercit borbònic de la guerra de 1714, a qui se’ls coneixia com els “dragons”. La història diu que "Les tropes borbòniques van utilitzar profusament regiments de dragons per atacar els territoris muntanyencs de la Catalunya interior i per sembrar el terror entre la població civil". Queda dit.

Tindrem a la vora la pista d’atletisme, com deia, i qui sap si ens estimularà el veure-la i allargarem la passa. El que és segur és que a més d’un dels que estaran corrent la cursa els farà recordar que en aquestes pistes se celebren les “24 hores d’Atletisme”, un esdeveniment que organitza l’associació Corredors.cat cada desembre.

Una mica més endavant, continuant vorejant el Parc de Can Dragó, passarem pel costat d’una piscina -la més gran de Barcelona, que envoltada de gespa fa les funcions de platja urbana- i un camp de golf. Curiosament, la pista d’atletisme es veu des de fora però la piscina i el camp de golf no; unes espesses plantes ho impedeixen. S’explica que les banyistes no vulguin ser vistes per pudor, però sorprèn que tampoc no ho vulguin els golfistes, que van tapats de cap a peus.

En aquest moment estarem en ple barri de Porta, una zona que segles enrere pertanyia al municipi de Sant Andreu de Palomar, que en créixer va traslladar el seu cementiri lluny del poble, a una de les seves portes d’entrada. Amb el temps van construir-se petites cases al voltant i es va anar urbanitzant el sector. Ningú podia suposar que amb els anys l’espai estaria ocupat per un complex esportiu tan esplèndid com el de Can Dragó, o com els imponents edificis que tenim a la dreta d’on estem passant, el d’El Corte Inglés, l’Hotel Ibis i l’Heron City.

Al final d’Andreu Nin, passat el punt de sortida de la cursa, que el creuarem ara, arribarem al carrer Vèlia altre cop, on hi haurà l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

En arribar per Vèlia al passeig de Fabra i Puig gigarem a l'esquerra per fer-ne un petit tros, fins al carrer de Manuel Sancho. Una curiositat: fa més de seixanta anys, quan feien excavacions en aquest carrer, van trobar una petita estatueta de bronze del segle I. Corresponia a la deessa púnica Tànit, i havia estat allí durant dos mil anys. Està exposada al Museu d'Història de la Ciutat amb el nom de "Venus de Barcelona".

Al final de Manuel Sancho enfilarem per la calçada de vianants de l’Avinguda de Meridiana (que és diu així perquè coincideix, més o menys, amb el meridià de Greenwich, aquell meridià que passa per Londres i a partir del qual es mesuren les longituds amb graus). En fer-ho veurem, a la dreta, un monument de 12 metres d’alçada, una obra d'aspecte molt trist de l’escultor nord-americà Sol Lewit, que el va anomenar Alta Progressió Irregular. Recorda les víctimes del terrorisme, i més concretament les del juny de 1987 a l'atemptat d'Hipercor, no gaire lluny d'aquí.

Aquest darrer quilòmetre el fem per on passava la via del tren (de fet, la Meridiana va servir per soterrar-la l’any 1965), per entremig d’una esplèndida arbreda a cada costat, que ens farà més plaent l’esprint final (hi ha algú, que no corri l’últim quilòmetre d’una cursa a tot drap?). Tindrem també tot el Parc de Can Dragó a la nostra esquerra, començant pel camp de futbol on hi juga l’Alzamora C F, un club fundat fa més de seixanta anys, el 1948 concretament. Per fer-nos una idea de l’inefables que són les històries dels començaments dels clubs modests com aquest, els vells del barri expliquen que el primer local social del club era la barberia d’un dels fundadors. Una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha un gran espai verd amb una “Zona de Repòs” (qui sap si l’han fet per descansar després de la cursa), i en un punt intermedi del parc un petit turó amb una rèplica de l’escultura Aurigues Olímpiques de Pau Gargallo que està a l’Estadi de Montjuïc.

Passarem pel costat del camp de golf i la piscina descoberta (“el llac” per als veïns). Desprès pel d'un Poliesportiu, la paret del qual és un rocòdrom on sempre hi ha algú fent pràctiques d’escalada lliure, i entrarem a la pista d’atletisme. Acabarem aquesta Cursa de Nou Barris en trobar la catifa del Km 10 en plena pista i escoltar el seu piiiiiiiiip en trepitjar-la. Un so que, en aquest moment, i com passa altres diumenges, ens semblarà música celestial.

Des de fa temps, l’Ajuntament està estudiant canviar el nom de carres que tenen a veure amb els Borbons (passeig Joan de Borbó, plaça de Joan Carles I, avinguda Maria Cristina, etc) la tírria dels quals vers Catalunya és patent des de fa segles. De tant en tant en parlen els mitjans.

Hi ha casos, però, que no susciten enrenou. Resulta sorprenent els honors que li fem al general Prim a Barcelona (una rambla, un monument al parc de la Ciutadella...), perquè aquest militar va bombardejar la ciutat l’any 1843 per sufocar una revolta ciutadana, eminentment popular, que demanava canvis polítics. El bombardeig des de Montjuïc, amb bombes que queien de manera intermitent estava manat per qui llavors era el brigadier Prim. Va durar 81 dies el setge de les tropes governamentals que comandava, fins que va obligar a la rendició definitiva de Barcelona al govern de Madrid. Abans de començar a tirar bombes a la ciutat, va ser quan l’home va pronunciar la famosa frase: “O caixa o faixa”, és a dir, o la caixa per a l’enterrament, o rebre la faixa de general. I es va endur la darrera: li van donar el faixi de general, i per pacificar altres zones de Catalunya (Girona també la va bombardejar mesos després) va rebre el títol de Compte de Reus i Vescomte del Bruc. Hi ha coses que un no s’explica.

Monument a Antonio López

A destacats negrers esclavistes també els homenatgem. Antonio López (que té una plaça amb el seu nom i un monument a tocar de Correus, que sembla que s'enderrocarà aviat pel que diuen) i Joan Güell (que té un monument a la Gran Via/Rambla Catalunya). A propòsit de l’esclavatge, també hi ha dos carrers més dedicats a indians que n’eren fervents defensors pel negoci que els hi suposava: el de Biada al barri de Gràcia i el de Xifré (porxos d’en Xifré), enfront de la llotja.

Alguns militars de les guerres del Marroc dirigits per Franco tenen un nom de carrer: el Tinent Floresta, el Capità Arenas, el Comandant Benítez, González Tablas o el General Vives. Els seus historiadors diuen que les seves unitats militars es van caracteritzar per l’ús sistemàtic de bombardejos sobre poblacions civils. Fins i tot amb armes químiques prohibides a l’època per tractats internacionals.

I parlant de militars, al Poblenou hi ha el carrer dels Almogàvers, el brutals mercenaris de la corona d'Aragó i Catalunya del segle XIV. I en ple Eixample hi ha molts carrers dedicats a caps militars almogàvers: Roger de Llúria, Roger de Flor, Entença, Rocafort…

Barcelona està farcida de monuments i carrers o places amb noms de polítics, guerrers, militars, capellans, sants...però d’esportistes, molt pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà, màxim dues.

Miracle fou que la ciutat honorés fa quatre anys a Ramon Oliu, l’artífex del món popular del córrer a Catalunya, amb un monòlit a l'avinguda de Ferrer i Guardia, a pocs metres de l'emblemàtica Font Màgica de Montjuïc. El lloc per on passen o comencen i acaben un munt de curses, i , exactament, el punt de sortida i arribada de la primera marató popular celebrada a Barcelona l’any 1980, impulsada per ell.

Sovint es diu -un servidor ho diu- que no honrem com cal als esportistes. I és una veritat com un temple: només s’ha de veure que,  fins i tot, a un jugador de futbol llegendari com en Kubala, fa temps que s’està demanant que li posin un carrer i res de res.

Ladislau Kubala

Hi ha un carreró mig amagat a l'interior d'una illa de cases del carrer Numància que duu el seu nom. Poca cosa, pel que va significar per a la ciutat aquest jugador de llegenda. I no hi ha manera. Al nomenclàtor ni hi figura. Com una gran cosa, dintre de l'àrea privada del recinte del Camp Nou hi ha una estàtua. No s’hi assembla gaire, per cert.

El 16 de  juliol s'acompleix l'aniversari de la inauguració dels Jocs del Mediterrani que es van celebrar a Barcelona el 1955.  Va ser un esdeveniment que en aquella època, orfes com estava el règim d’encontres esportius internacionals -i de tantes altres coses- se li va donar molt ressò mediàtic. Del què segueix, però, una curiosa història, no se’n va parlar gens.

Els organitzadors de l’esdeveniment, volent imitar la cerimònia del que es fa en els Jocs Olímpics, que s’encén una torxa a Grècia i es du  fins la seu on se celebren, van fer transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi de Montjuïc. En lloc de flama, el recipient duia aigua del mar Mediterrani.

Però aquesta no és la curiositat.

L’àmfora s’havia encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les que els pobles mediterranis de l’antiguitat usaven per transportar líquids. I va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica menys d’un quilòmetre cadascun d’ells. Tot fantàstic. El darrer relleu va ser realitzat per l’atleta del Barça, Sebastia Junqueras, que en arribar a l’estadi va pujar a una gerra gegantina per dipositar-hi el líquid que duia en la valuosa àmfora. En fer-ho, un brollador es va posar en marxa i va fluir aigua de dintre del monumental vas.

 
El Mundo Deportivo de l’endemà publicava un inflamat reportatge, del qual n’extrec un parell de paràgrafs:

Simbolisme pur. Poesia pura. Però en acabar els Jocs, l’àmfora havia desaparegut. Cinquanta anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva devolució. Fins i tot, s’anunciava que seria recompensada amb 6.000 euros. No va tenir èxit, i a hores d’ara, la famosa àmfora d’argent encara no ha aparegut.

-------o-------

* Un pot comprovar, des del primer moment que arriba al poble, que els que organitzen el Cross -o la Cursa, com vulgueu- saben de què va això del córrer i tenen un enorme interès de que tothom s’hi trobi a gust.

* Hi ha un ambient extraordinari, on sembla, fins i tot, que quan algun conegut et saluda o el saludes, té i tens més alegria de veure’t i veure’l que en altres llocs.

* Pots percebre que encara hi ha pobles nets de debò. No hi ha ni un paper pels carrers.

* Te n’adones –oblidat com ho tenies- que encara hi ha horts de tomaqueres, cols, cebes... (Això, als de Can Fanga ens sorprèn i ens fascina).

* Pots descobrir que malgrat que moltes de les antigues colònies industrials estan en runes o no s’hi veu ni una anima, a l’Ametlla de Merola, que ho va ser des de 1832 a 1999, hi ha molta vida.

*Quan hi arribes amb el cotxe pots aparcar al costat de la sortida. No passa com a moltes curses, que has de fer-ho on Cristu va perdre les espardenyes.

* Mentre corres, veus l’impagable labor dels voluntaris que hi ha en molts punts del recorregut, que sembla com si estiguessin expressament posats allí per a donar-te ànims.

* Tot està molt pensat. Des que puguis classificar-te si fas la meitat de la cursa d'adults de 10k (la  decisió  de  córrer  els  5  km o  els  10  km  la  prens  en  acabar  la  primera  volta  ( no  cal, especificar-ho en la inscripció); que hi hagin curses més curtes per als menors (a l’Ametla va ser un dels llocs de Catalunya on es van fer per primera vegada curses per a nens i nenes; des de la primera edició es fa una prova infantil de 4 km i des del 2002 una d'1,2 km per als més petits) , fins a vestuaris i dutxes a quatre metres de l’arribada.

*Cuan acabes, a banda d'aigua t'ofereixen  un tros de coca i un glop de moscatell.

* Els que som una mica mitòmans tenim l’oportunitat de córrer al costat (és un dir) dels millors atletes de Catalunya del moment (Pol Guillén, Roger Roca, Benito Ojeda, Rosa Morató, Meritxell Calduch...en són assidus) o d’un ex campió del món de 100 km com en Domingo Catalán, que no hi falta mai.

* I per rodonir-ho del tot, des de fa uns anys han suavitzat el recorregut. Per fer la prova menys feixuga han canviat la direcció de la cursa suprimint la pujada que tenia cadascuna de les dues voltes, que es feien dir si senyor, en especial la primera, poc després de la sortida.

*En acabar la cursa se celebra un esplèndid sorteig de material esportiu, on és gairebé impossible que no et toqui res.

*Reps una samarreta obsequi que sempre té un afortunat disseny. Un dels més bonics d’arreu, per no dir el millor.

*I per Nadal, reps a casa una felicitació acompanyada d’una foto de la teva participació.

*Així mateix, pots saber fàcilment els resultats que has obtingut en cadascuna de les curses que hi hagis participat, mitjançant la Classificació Històrica de la seva web

Sempre dic que per a que una cursa estigui ben muntada, els organitzadors han de ser corredors. I és el cas: l’ànima de la de l’Ametlla és el conegut periodista de TV3, Arcadi Alibés, que ha corregut més de 130 maratons i escriu llibres d’èxit sobre el córrer.

En definitiva, el Cross de l’Ametlla de Merolaés una cursa diferent, amb el que això significa, acostumats i avorrits com estem per la manca d’originalitat de les organitzacions de la majoria de curses que és fan i és desfan.

Romàntic què és un, encara conservo el cartell de la primera que es va celebrar, i que vaig fer, l'any 1989...

El missatger no entenia res. Com gosava un monjo, per més abat que fos, ignorar i enfrontar-se amb el monarca més poderós del món? Novament li comunicà que l'endemà arribaria el rei, però l'abat exclamà per segona vegada: -No el conec!. L’home, sorprès, va retornar a Arbeca, on s'ajornava Felip II, i amb la mirada baixa i temorosa li explicà el que havia succeït. El rei, llavors, li va dir:

Monestir de Poblet

"Al dematí, vent seré;
a deu hores, marinada;
a mig dia, vent de dalt;
i a la tarda, garbinada".

--------o--------

Miquel Pucurull

El Pla dels Maduixers, reformat el seu espai de fa uns quants anys, és un punt per començar a córrer a la Carretera de les Aigües després d’aparcar-hi el cotxe (on es pugui els dissabtes i diumenges).

Normalment, quan comencem, enfilem cap a la dreta, en direcció al Llobregat. Cap a l’esquerra, en direcció al Besós, el tram al que anomenem El Suplement, no hi acostumem a anar; és curt (un quilòmetre i escaig) i és contra natura: està asfaltat.

Alguns comencen en altres punts, sens dubte. No és infreqüent veure esforçats corredors i corredores traient el cap per qualsevol dels camins que hi arriben, però el Pla del Maduixersés, per antonomàsia, el Km 0 de les nostres corredisses allà dalt.

Un servidor ha vist com ha canviat la Carretera de les Aigües. Ho dic sense el mínim bri de nostàlgia perquè gairebé mai el temps passat ha estat millor en res. Fa uns anys, per exemple, érem quatre i el cabo els que hi corríem, i ara dóna goig veure tants col•legues com hi ha a tothora.

¿Què hi trobem en el seu recorregut, des del Pla dels Maduixers fins el Mirador dels Xiprers? Edificis singulars com els que hi ha en el camí natural per arribar-hi, l’Avinguda del Tibidabo, cap ni un. Però la Carretera de les Aigües -volen que li diguem “Passeig de les Aigües” però no cola- té altres coses.

Per començar, s’agraeix la planura del terreny. Només molesten les pedretes que hi ha en algun lloc, però llevat d’això (res a veure amb les que hi havien fa anys), és un indret magnífic per entrenar. No cal dir, per sabut, que cobreix una antiga conducció d’aigües a la ciutat de Barcelona, una obra realitzada a les primeries del segle XX.

Deia que és un lloc molt bo per entrenar. També ho és per fer  entrenaments tertúlia mentre es corre, o després, parlant de tot per arreglar el món amb el companys de singladures. Inefables -si se’m permet parlar en primera persona- les que faig amb uns amics de tota la vida en acabar l’entrenament, al costat de la Font de la Maduixera. Una font que va ser  magníficament condicionada, amb un banc i tot. Una font on un corredor  hi va posar una mànega de plàstic en el brollador -que hi va restar fins a les obres- que ens va servir durant molts anys per beure-hi, malgrat el rètol que indicava -com en moltes de les fonts de Collserola- que l’aigua no era potable.

Una observació: aquesta font té diversos noms: de la Maduixera; de Can Gomis; del Cigró. Nosaltres li diem la Font d’en Margalef, que és el nom de l’amic que hi va posar la mànega de color groc.

 La Font de la Maduixera (Font d’en Margalef). Any 2007

Per inefables i entranyables, però, les trobades que es fan cada dia de Nadal pel matí al Pla dels Maduixers, on s’hi apleguen molts grups de corredors i corredores per fer el vermut. Cadascú hi duu alguna cosa: escopinyes, embotits, neules, el cava per brindar per les Festes...tot desitjant-se de passada un bon any pel que fa a les marques en les curses. En sé d’una, d’aquestes reunions, on hi assisteix un metge que hi duia un embotit esplèndid que li regalava un pacient. Dic que hi duia perquè el malalt es va morir fa anys, i tot i que el doctor segueix aportant-hi llonganissa, la d’ara no és tan bona.

La Carretera de les Aigüesés tot un món. T’hi pots trobar de tot. Si hi vas el dia de Sant Joan pel matí, hi veuràs uns feligresos de l’església de Josepets amb un mossèn que els condueix fins el temple del Sagrat Cor del Tibidabo. Alguns ho fan en cotxe, però la majoria pugen a peu. Fan una parada al Pla dels Maduixers; són uns quaranta o cinquanta -el nombre no disminueix amb el temps- , el capellà duu una sotana preconciliar, i totes les dones - grans i joves- faldilla sota genoll. Ara ja no, però fins no fa gaire repartien estampetes.

A la Carretera de les Aigües hi ha de tot. Gent amable, maca. I gent que potser no ho és tant, però allà dalt ho semblen. Hi ha, fins i tot, famosos. Algunes vegades m’hi he creuat amb el cantant Joan Manuel Serrat; amb els exfutbolistes del Barça Carles Puyol i Cesc Fàbregas; amb periodistes de TV3 com l’Helena Garcia Melero o el Ramon Pellicer; amb la mediàtica escriptora Empar Moliner; i, inclús, amb el controvertit Iñaki Urdangarin, abans que esclatés tot l’escàndol al voltant de la seva persona. Dos grans periodistes, bons amics, i bons maratonians com són l’Arcadi Alibés i el Xavi Bonastre ja ni els compto. És com si alguns dels quilòmetres de la carretera de les Aigües portessin el seu nom, per la gran quantitat de vegades que ens hi hem trobat. Però també hi ha molts corredors anònims. Com jo. Corredors que ens hem fet nostre aquest recorregut. Amics meus de l’ànima. És el cas dels germans Aragonès, el Jaume i el Josep; l’Enric Masllorens, que és un dels cent cinquanta atletes que van córrer la primera Marató de Catalunya l'any 1979; el Lluís Pellicer, el Pelli, exmaratonià de dues hores i trenta vuit minuts i excorredor de proves de cent quilòmetres; el Javier Bultó, la Montse Conesa, el Santi Ascaso, la Laura Paradell, el Josep Font, el Jordi Nogueras, el Quim Llorca… i també el Manel Soro.

El Manel Soro, tota una institució a la Carretera de les Aigües, ens va deixar per sempre el juny del 2015.  Tenia 83 anys. I és llei de vida. Però semblava que aquesta llei no estava escrita per a ell. Havia estat un notable atleta popular, amb una resistència fora del comú. Era un assidu de l'indret, on hi va pujar cada dia durant seixanta cinc anys. El cinc o sis últims, a caminar 10 km. Anys enrere, amb més de setanta, els feia corrent. 10 diaris, des del Pla del Maduixers fins a la carretera de Sarrià i tornar. I molts cops 16, fins més enllà del Mirador dels Xiprers. Allà dalt és on ens vàrem conèixer feia més de 30 anys quan va morir. I ens vàrem fer grans amics. Dotat d’una memòria prodigiosa i apassionat per l’atletisme, era capaç de recordar les marques  nostres i les dels atletes de renom. Un dia, durant una de les tertúlies que fèiem  amb un grup de companys en acabar l’entrenament, un d'ells, en JaumeAragonès,  li va preguntar: “-A veure Manel, aquesta va per nota, quin és l’actual rècord del món més antic actualment?”. En Manel va dubtar una mica. Però no gaire. Li respongué que deuria ser el del 4 x 800 o del 4 x 1500. Quan en Jaume  va arribar a casa seva ho va mirar a Internet. Efectivament, era el del 4 x 1500. De fet, si volies saber el dia de l'aniversari d'algun dels addictes a la Carreterade les Aigües, i fins i tot d'un familiar teu, només calia preguntar-l’hi al Manel.

Manel Soro corrent una marató a Barcelona. Anys vuitanta

Una altra institució era en Maxi. Dic que era perquè també va morir fa anys, a l'edat de 100. Era un veí que va viure en una de les cases que hi ha a prop de la carretera de Vallvidrera, fins que la família no va deixar que visques sol. En Maxi era un home bo (amb tot el que significa l’adjectiu). Coneixia a tots els que hi anàvem els caps de setmana, i per a tots tenia una paraula amable. Era impossible no sorprendre’t en veure’l, ja ancià, muntat en una bicicleta per fer uns quants quilòmetres, de casa seva a la Font d'en Margalef del Pla dels Maduixers, on hi feia un glop, i tornar.  Menut, simpàtic, afectuós, xerrador. Quan et veia, havies de deixar de córrer. Encara que només fos un moment. Sempre parlava del Barça. El seu Barça. Sobretot, si havia guanyat contra el Madrid. "-Pucu! Has vist com els n’hem clavat sis a Chamartín?" em va dir el dia després del mític 2-6 de l’equip de Pep Guardiola. El Maxi encara anomenava el camp del Madrid amb el nom antic. No volia dir Bernabéu. Deia que aquell senyor havia sigut un contumaç franquista.

Un apunt: és molt freqüent que, mentre estàs al Pla dels Maduixers a punt de sortir, o camines una mica pel Suplement per relaxar-te en acabar, et trobis amb algun dels molts conductors de cotxes que s’han equivocat i et preguntin si van bé per anar al Tibidabo. Fins i tot, fa un parell d’anys ens ho va preguntar el xofer d’una ambulància.

Un altre apunt: Pel matí, a l’aparcar el cotxe en el mateix lloc on hores abans hi ha hagut un altre vehicle, poses el peu a terra per calçar-te les bambes i molt sovint has de sortejar les evidències de com han estat de desfermades les passions durant la nit. Tot es perdona, però, només faltaria. A la Carretera de les Aigües hi cap tot.

Podríem dir-ne més. Com, per exemple que, allà dalt, el sentit del pudor i de la vergonya es transforma. La gent es canvia de roba després d’entrenar, sense preocupar-se massa d’ensenyar  les vergonyes -valgui la redundància- al del costat. Una cosa que seria impensable al mig de la ciutat. (O potser no, ara que hi caic, perquè els municipals són molt permissius i no és infreqüent veure qui es passeja en pilotes per la Rambla. Però aquest és un altre tema)

Després del preàmbul, anem per feina: al llarg del trajecte hi ha alguns indicadors amb números que volen ser els punts quilomètrics. Excepte d'uns de fusta que va posar l'Ajuntament, de la resta no se’n ha de fer massa cas perquè no són  exactes. Els nous, fins i tot indiquen les meitats del quilòmetre. N'hi ha des del 0 del Pla dels Maduixers fins el 8. Substitueixen uns altres, també de fusta, que van ser posats des del 0  fins al 5 per la Companyia d’Aigües de Barcelona fa molts anys. Han desaparegut  uns que indicaven  cada 250 metres, em sembla que col·locats pel Consorci de Collserola. I es mantenen els dels aficionats a l’agrimensura, que han fet diversos senyals amb pintura i cadascú té el seus. En tot cas, però, és considera, sense que ningú ho qüestioni, que el Km 0 està justament en el Pla.

Senyalador quilomètric. 

Existeixen a la CdlA (permeteu-me l’abreviatura en alguns casos a partir d’ara), dos circuits naturals:  el que va des del Km 0 fins poc abans de la Carretera de Vallvidrera i tornar (10 quilòmetres), i un altre que, traspassada aquesta carretera, arriba fins un pont de fusta, una mica més enllà del Mirador dels Xiprers i tornar (16 quilòmetres). No ens enfadarem si algú diu que hi ha més possibilitats (hi ha qui arriba fins la Font de la Mandra de la Plaça Mireia -déu ni do la pujada de retorn- , i qui hi afegeix El Suplement al costat del Pla dels Maduixers), però els més usuals són els dos primers, de 10 i 16 km respectivament.

Un cop aparcat el cotxe, comences, sol o en companyia, agafant el camí que neix, com dèiem, al Pla dels Maduixers en direcció a Esplugues. Fa uns trenta anys, a pocs metres del Km 0, a la torreta que hi ha abans de la via del funicular del Tibidabo que passa per sota del nostre camí, s’hi podia esmorzar. Els amos van posar unes tauletes i unes cadires en el seu jardí i venien entrepans i beguda. Va durar poc temps; no hi anava gaire gent -encara no havia esclatat el boom del córrer- i van plegar. Ara es farien d’or.

Una cosa que no és gaire coneguda, i fins i tot pot sorprendre, és que a principis del segle passat passava un tramvia per un tram de la carretera per on correm. Feia la prolongació del recorregut del Tramvia Blau fins a Vallvidrera. De la Plaça del Dr. Andreu, el vehicle seguia pel carrer d’Evarist Arnús tot passant per davant de la Caseta del Guardià de la finca El Pinar. Girava fent un revolt cap a l’esquerra en el Pla dels Maduixers, i anava a buscar la pujada que hi ha a la dreta de la carretera, cent metres després del Km 0, que s’enfila cap el Tibidabo (el Cami de Vallvidrera és el seu nom), per arribar fins el poble (Vallvidrera és un barri però els veïns li diuen poble). La línia va començar a funcionar l’any 1905, i a principis dels 30 es va suprimir.

Que la CdlA és un lloc emblemàtic per als que tenen (tenim) la dèria de córrer, que té encisat a molts i a moltes, ho demostren molts fets; el que segueix un d’ells. A prop del Km 1 hi ha una figuera borda sota la carretera, a tocar, a la qual s’hi arriba per un caminet. Fa uns anys, la vídua d’un assidu corredor que havia passat a millor vida , va escampar les cendres de l’infortunat -no sé si per encàrrec exprés, però no m’estranyaria- sota l’esmentada figuera. No és broma; el que subscriu, juntament amb altres que el coneixíem, va ser un dels que van anar a la cerimònia.

A l’estiu s’agraeix l’ombra dels arbres, a banda i banda, que es prolonguen durant un tram entre el Km 1 i 2. Conec alguns corredors que en aquella època de l’any no es mouen d’aquest petit tram, amunt i avall, protegint-se del sol amb la seva arbreda. No hi entenc de botànica (ni de gaires coses), però pel que m’han dit, els arbres del Collserola són bàsicament alzines, pins pinyoners i pins blancs. (Ho indico per afegir una mica de cultureta a l’escrit). Aquests d’aquest tros deuen ser-ho també.

M’havia deixat de dir -parlant de cultureta- que tot just al començar veurem d’amunt nostre l’Observatori Fabra. Inconfusible per la seva cúpula esfèrica, des d’on, a l’obrir-la, es veuen les estrelles amb un telescopi. L’observatori va ser inaugurat l’any 1904, i les seves instal•lacions encara funcionen perfectament. Tant és així que, fins i tot –imaginatius que són els que el gestionen– a l’estiu es pot veure la lluna després de sopar al jardí de l’observatori. 71 euros el menú  i 125 el menú gourmet, per si a algú li interessa.

També, aviat, veurem a dalt de la serra , a la nostra dreta, la Torre de Collserola, acabada pels Jocs Olímpics del 92. S'ha deixat de fer, però fa uns anys, alguns esforçats atletes pujaven els  seus 712 esglaons corrent fins el seu mirador a veure qui arribava   primer. La prova, que se celebrava a l’octubre, formava part d’un circuit de curses anomenat Gore-tex Series Vertical Running. (No tinc res en contra dels que ho feien, per descomptat, però per a mi, això, de córrer no en tenia gaire. Em semblava una gesta més pròpia del Guinnes). A la torre si pot pujar amb un ascensor panoràmic en 2,5 minuts de trajecte. Una cosa que no és gaire coneguda és que el mirador es lloga: pots fer-hi una festa per a  amics, gaudint d’unes vistes excepcionals de Barcelona.

De totes maneres, no fa falta pujar a la Torre de Collserola. Sens dubte, poder veure, des de la CdlA, tot el que s’estén a l’esquerra del nostres peus és impagable. Quan el dia és clar, molt millor, però no cal que ho sigui gaire per quedar-se amb la boca oberta tot admirant Barcelona. A prop hi tenim  la zona alta, la Bonanova, Sarrià...i a la llunyania allò que en diuen l’skyline barceloní, amb la Torre Agbar, les nostres particulars Torres Bessones, els gratacels de la zona del Fòrum, el nou i controvertit Hotel Vela...Quin goig, poder mirar...el dia que l’entrenament no és exigent. Ja ho deia fa cinquanta o seixanta anys Jorge Sepúlveda tot cantant aquella cursi cançó, molt pròpia de l’època:

En aquest moment -i en molts altres del recorregut- si alcem la vista veurem el Temple del Sagrat Cor al cap de munt del Tibidabo. Es diu que l’obra es va fer després d’una profecia de Sant Joan Bosco, que va anar a la muntanya el 1886 i va dir “Al Tibidabo s’hi aixecarà un temple al Sagrat Cor de Jesús”. Dit i fet. Miracle o no, l’església es va començar a construir l’any 1909 amb un projecte de l’arquitecte Enric Sagnier (el mateix que va fer el Palau de Justícia) i la va acabar el seu fill el 1961.

A propòsit dels miracles: a la CdlA, fa uns deu o dotze anys, hi havia moltes pedres en diversos trams, en especial entre el Km 1 i mig i el 3 i mig.  La mida de les pedres era tan gran que era gairebé impossible córrer-hi amb normalitat. Molts dels corredors que hi pujàvem estàvem cansats de patir cops amb les pedres i caigudes. D’aquella manera no podíem seguir corrent. Qui això escriu va decidir engegar una campanya amb cartes als diaris per tal que arreglessin determinats punts de laCarretera de les Aigües. I perquè es carreguessin aquelles maleïdes pedres, que la feien bastant impracticable i molesta per als corredors. Vam fer fotos d’aquells rocs. Fins i tot, un diumenge,  vam parar una taula per recollir signatures. Vam pensar que no serviria de res. En una de les cartes que vaig escriure, hi deia que la regidora del districte, que era veïna de la zona, “no tenia cap problema amb les pedres perquè l’anava a buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de casa”. Evidentment, es va molestar. I molt. Reconec que vaig ser massa agressiu. Però aquella carta als diaris va tenir conseqüències. Ens va fer cridar al seu despatx. Hi vaig anar amb un bon amic i corredor, el Santi. La bona senyora estava realment emprenyada. L’entrevista de la petició no va ser gaire afable, i quan crèiem que la demanda no havia servit de res, al cap d’uns dies van arribar unes màquines i, miraculosament, van deixar el terra com el palmell de la mà.

A l’hivern, situada com està a 300 metres sobre el nivell del mar, hi ha dies que a la CdlA hi fa un fred que pela. Però el goig de poder-hi córrer és indescriptible. Alguns cops hi neva;  excuso dir res més.

Més endavant, passat el Km 3, el terra està cimentat durant uns cent metres. Hi ha un trencall que s’enfila cap amunt amb un petit nucli de cases a banda i banda, que arriba fins el restaurant Can Martí (Bona carn a la brasa). El lloc agafa el nom d’una bonica font que hi ha a pocs metres, tot pujant a la dreta, La Font del Mont, on a vegades hi bevem, tot i que la més concorreguda és una que hi ha abans, al km 2 i mig, més vulgar però molt més a la mà per a nosaltres.

El barri de La Font del Mont no és gaire poblat, però a finals d’agost els veïns celebren una Festa Major i tot. En passar-hi en aquesta època hi veiem la petita zona engalanada i un tauler de fusta que serveix per fer el pregó, i on  hi fan teatre a la nit. Segons el programa de festes de l'any 2010, El divendres 27 d’agost, a les 22 h l’obra "Mar i Cel" a càrrec de la Cia. Fontmontina. Com es pot veure, la CdlAés una caixa de sorpreses; ¿qui ens havia de dir que, per on passem tantes vegades corrent, els veïns  hi tenen un quadre escènic i tot? Si més no, així cal suposar-ho pel nom de la companyia.

Més endavant creuarem la via del Funicular de Vallvidrera, que hi té un baixador justament aquí. Ja que hi estem posats i tenim tan a prop Vallvidrera -veurem les seves cases varies vegades- , s’hi escau dir almenys una cosa sobre el barri. Es diu que Vallvidreraés el barri slow de Barcelona; el lloc on la tranquil•litat és contagiosa i en el qual el temps no imposa la seva tirania. Com que està al cap d’amunt de la ciutat, els seus veïns diuen -com fan els de Sarrià, Guinardó, Horta...- que “baixen” a Barcelona. El seu nom, Vallvidrera, és maco. A propòsit per cert, els estudiosos dels topònims no es posen d’acord en quin és l’origen. Uns diuen que correspon a Vall de vidre, relacionant-lo amb una fàbrica de vidre que se sospita que hi va haver a la vall, i un altres diuen que té a veure amb la morella roquera, una herba de la zona que en llatí es diu Vitrearia, molt diürètica prenent-la en infusions, i que, curiosament, serveix també per netejar vidres.

Una cosa més: a Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort fa uns anys. Com tothom sap, en Vázquez Montalbán va escriure de tot, i a més a més molt bé. Fins i tot del córrer: deia “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat.” Ves a saber si en Reixach, que va fer cèlebre l’expressió “Córrer és de covards” s’hi va inspirar.

Avançant trobarem un nucli de cases entre el Km 4 i 5. Per les raons que siguin, el terra d’aquest espai de davant dels habitatges és molt irregular i està ple de sots. S’ha d’anar en compte de no caure. I també, aquí, s’ha de tenir cura amb una altra cosa: hi ha alguns falsos murs amb quatre rajoles que s’aguanten malament; és recomanable no utilitzar-los per recolzar els palmells de les mans per fer estiraments dels bessons. Dono fe: una assídua corredora que ho va fer fa un temps, va haver de ser rescatada per uns quants, agafada pels peus, quan ja baixava pel pendent del solar.

Els que estem habituats a córrer a la CdlA ens en hem trobat de totes. Deixeu-me’n dir una que pot semblar mentida però no ho és. Algun veterà  potser ho recordarà: fa anys, a la Carretera t’hi podies trobar cavalls al galop. Sí, si, cavalls d’aficionats a la hípica, que hi pujaven a fer-los trotar, i fins i tot galopar, per entre mig dels que corríem (ja he dit que érem quatre). Alguns genets eren aguerrits militars de graduació; altres, hereus de casa bona, venien d’una escola d’hípica de Pedralbes. Van desaparèixer un bon dia i mai més no se n'ha sabut d’ells, afortunadament. Era molt bonic, però no ajudava a poder fer sèries amb comoditat...

També, si hi anem un dia de cada dia, ens hi podem trobar soldats de la caserna del Bruc fent-hi maniobres militars. Ja he dit que la CdlAés tot un món. Tranquils. Tot i que no resulta gens bucòlic córrer per entremig de guerrers armats, ens han assegurat que als fusells no hi duen municions i que és com si juguessin. Tranquils, però, per si de cas, en veurel's pot ser un bon moment per accelerar el pas.

Maniobres miltars a la Carretera de les Aigües

Tot i així, i malgrat el descrit en els paràgrafs anteriors, que són per posar-hi una mica d’emoció, no és cosa de parlar de perills a la CdlA, que no n’hi ha. Fins i tot, no cal espantar-se si ens trobem una família de porcs senglars al mig del camí -que per poc que hi anem una mica sovint ens els trobarem- perquè són molt mansos. Els diaris en parlen a vegades, i és ben cert: per aquest indret de la Carreteraés on s’acostumen a veure. Potser per la proximitat del veïnat -les deixalles del qual deuen ser un bon aliment d’aquests animals feréstecs- és abans del Km 5 on més vegades els he vist. Quan van aparèixer fa uns anys era sorprenent. Et fotien un bon susto, tot i que se’n anaven quan et veien; ara ja ens hi hem acostumat tots, nosaltres i ells.

I parlant d’animals, la CdlAés un lloc on alguns acostumen a abandonar gossos i gats. Els gats s’espavilen i sobreviuen -sobretot quan un bon home conegut com “El Gallego”, que vivia en una cabana damunt del Pla dels Maduixers, tenia cura de tots per més que n’hi haguessin- però els gossos, pobres, els veus perduts buscant l’amo.

La majoria dels que corren a la CdlA giren en trobar el Km 5, poc abans d’arribar a la carretera de Vallvidrera, per fer-ne deu. Els que segueixen fins el 8 es troben amb un avantatge respecte al que succeïa fins fa uns anys: ara hi ha una passarel•la per damunt de la carretera, amb la qual cosa s’evita el perill de creuar-la per anar a l’altre costat. Molts vàrem dubtar de l’eficàcia del pont i, juntament amb alguns col•lectius, vam posar el crit al cel quan es va plantejar perquè suposàvem que afectaria al medi ambient i a l ’estètica del lloc, però s’ha de dir que el resultat és força lluït. S’han respectat força les condicions naturals de l'espai i certament és més còmode: corredors i ciclistes no ens hem de jugar la vida per passar d’un costat a l’altre. Un apunt: pel que m’han dit els que ho han mesurat amb un Fore (o com es digui), amb la passarel•la, el “circuit llarg” de la CdlA té ara ...15 metres menys de recorregut!

No podem deixar de dir, ara que estem corrent per la passarel•la, que per sota de la mateixa hi passa una de les curses mes estimades de quantes es fan a Barcelona, la de l’Amistat. En aquesta prova, que es fa cada primer de novembre per Tots Sants, els participants venen des del castell de Montjuïc, pugen per la carretera de Vallvidrera i arriben al Tibidabo. També estan lligades amb la CdlA algunes curses més, que hi passen per alguns dels seus trams, com per exemple, la Cursa de Muntanya del CEC de Collserola i la Cursa Nocturna al novembre; el Cros de Muntanya de Can Caralleu a l’abril, o les del Test Homologable del Juliol. Més encara: fa uns  trenta anys, el CN Catalunya va organitzar una mitja marató que en un tram pujava per la carretera de Vallvidera, entrava a la CdlA per fer els cinc quilòmetres fins el Pla del Maduixes i baixava per l’Avinguda del Tibidabo.

Un cop acabada la passarel•la s’arriba a la Vil•la Paula, una torre noucentista del 1912, de bon mirar, just a la corba per enfilar el tram d’uns dos quilòmetres i mig que ens farà arribar al Mirador dels Xiprers des d’aquí. En aquest punt, i fins una altra casa -no tan bonica- que hi ha una mica més enllà, al costat del Camí de la Lliça que dóna accés a Can Caralleu, la carretera va ser  asfaltada durant uns anys. Ho van fer per desviar els cotxes que baixaven de Vallvidrera mentre feien unes obres a la seva carretera, a l’alçada del Peu del Funicular. Feliçment, en acabar-les van aixecar l’asfalt de nou i la “nostra Carretera de les Aigües” va tornar a ser de terra, que és com ens agrada i li correspon.

Del per què el nom de Vil•la Paula de la torre no n'he pogut esbrinar-ne res. Del nom de Can Caralleu, sí: que era una antiga masia; i del de Camí de la Lliça també: era un antic sender que conduïa a La Lliça (el barri) de Sarrià.

Des d’aquest punt de la CdlA, la visió de la llunyania és extraordinària. I la de prop, en primer terme, als nostres peus, el barri de Sant Gervasi de Cassoles a l’esquerra i el de Sarrià i Pedralbes a la dreta, magnífica. Un plaer córrer per aquí.

A propòsit dels orígens dels noms dels llocs que veiem, sembla ser que Gervasi se’n diu perquè el segle X hi havia una capelleta (on ara hi ha l’església de la Bonanova) en honor de dos sants que eren germans bessons, Gervasi i Protasi (amb el temps, la gent es va oblidar del segon); de Cassoles se’n diu per l’existència, fa segles, d’una bòvila per fer plats, olles i cassoles. El de Sarrià es deu, segons els historiadors, a un terreny propietat d’un patrici romà de nom Syrianus que amb el temps es va deformar el mot fins convertir-se en Sarrià en el segle XI. I Pedralbes, pren el nom de Petras Albas pel color blanc de la roca d’aquesta zona (quan hi havia roques, és clar, en lloc d’habitatges d’alt estading).

Una constatació: en aquest tram de la CdlA no hi ha tanta gent corrent -ni de bon tros- com en els cinc que van del Pla del Maduixers a la carretera de Vallvidrera. Són pocs els que ho fan. Malgrat això, gairebé mai se saluda ningú en creuar-se (no em refereixo, òbviament, als amics o amigues; un dels encants d’allà dalt és que sempre te’n trobes algun o alguna que, com tu, sua la cansalada preparant alguna cursa o marató); em refereixo als col•legues desconeguts amb els que et creues: Ja pots dir adéu, que ni cas. S’ha de dir, en descàrrec, que en aquest tros hi acostumen a córrer els iniciats. Van a tota pastilla i no se’ls pot demanar gaires mostres de cortesia.

Ja hem dit que a la CdlA qui  ho vol hi pinta un número per indicar els punts quilomètrics. Passat el Camí de la Lliça hi ha una cabana, a la dreta, que té pintat un 6,5 des de fa molts anys. Se suposa que el que ho va fer el va posar aquí perquè la mesura coincidia exactament amb el lloc. No cal entretenir-s’hi perquè, a banda de que ens serveixi d'indicador, en el seu interior té dos seients de pedra i res més.

A la nostra dreta, i des que hem travessat la carretera de Vallvidrera, tenim  el Turó d’en Corts fent-nos costat tota l’estona. Una lloma, aquesta de Collserola, on hi abunden els pins...i, curiosament, sobretot poc abans del Km 7, les figueres de moro. Ja he dit que de botànica no hi entenc un borrall; si en sabés, segurament no em sorprendria que sorgeixin aquí aquest tipus de plantes, que em semblen més pròpies de Texas que d’enlloc. En qualsevol cas, m’està bé que n’hi hagin. No per collir-les perquè s’ha de fer amb guants i amb molta cura per no punxar-te -i quan estem corrent no estem per orgues- sinó per la vistositat de les seves flors grogues a l’estiu, que ens alegren la vista durant aquesta etapa del circuit.

I parlant de collir, en aquest i en altres trams de la Carretera, sovint s’hi veu gent que cull espàrrecs. Vaig parlar amb una senyora un matí que em va dir que estava molt contenta perquè n’havia “caçat” molts. Em va fer un curset accelerat de com trobar-ne i collir-los. Deia, la bona dona, que s’han d’escapçar el més amunt possible per no fer malbé la planta, i així pugui subsistir per a un altre “caçador”. Afegia que els espàrrecs són molt diürètics i ideals pel cor. I sobretot, que aquests de la Carretera de les Aigües eren especialment bons...i barats. Ja ho sabeu els que hi pugeu sovint.

Després d’una curta pujadeta de quatre passes per salvar un torrent sec, exactament al Km 7 (si més no és el que diu un d’aquests números posats per algú, al qual no deixarem mai prou d’agrair-li-ho), ens trobem amb un element de la CdlA que crida l’atenció. En refereixo a un travesser de metall posat aquí pels del Colacao em sembla, per estimular a fer exercicis als que hi passen per davant. La veritat és que no hi he vist mai a ningú que ho faci. I és que, si ja ens costa molt fer estiraments abans de començar o en acabar ¿qui pot suposar que en farem a mig camí?

Avançant trobarem un parell de cases, a l’esquerra, que semblen mig abandonades. Una pena (o una enveja si ho voleu). Quan hi passo per davant, sempre penso que és una llàstima viure a la ciutat  en lloc de en una d’aquestes cases on aparentment no hi viu ningú. No sé si vosaltres, lectors aficionats a la cosa aquesta del córrer, penseu el mateix: si hi visquéssim, amb la facilitat de poder entrenar en un lloc tan magnífic només creuant la porta de casa, podríem ser campions del món de marató.

Una mica més enllà, a l’esquerra, hi ha un tancat metàl•lic que encerca un terreny amb pins que correspon a una gran finca. S’aprecia una moderna mansió darrera la pineda, que té l’entrada per l’avinguda Pearson. La qüestió és que, unes càmeres de video-vigilància als angles del cercat enfoquen a tot arreu, i també el nostre pas quan correm pel costat. No és que ens hagi de preocupar, però està vist que no podem gaudir de privacitat enlloc; el Gran Hermano ens controla a tothora, fins i tot a la nostra Carretera.

Al voltant del Km 7,5 (no està senyalitzat però sempre he cregut que està aquí) veurem, a la dreta una altra barraca, aquesta pintada de blau i decorada. Un grafitti amb una estranya efígie que, com és usual, no se sap que vol dir. Sembla com si el personatge de la il•lustració, amb un gest d’un braç enorme, desproporcionat, ens estigués enviant a fer punyetes. A la porta hi ha com una signatura de l’autor: hi diu “fragil”. Si és una firma, pertany a la d’un dels més reconeguts grafiters de Barcelona. Un honor. Potser, però, l’imatge vol representar el moviment que fan els que es dediquen a l’enlairament d’avions sense motor, que era una diversió que s’havia practicat fa uns anys aquí dalt, gairebé davant, per aficionats a l'aeromodelisme que feien volar els seus aparells casolans per damunt dels barrancs que pengen del lloc.

Els que som una mica curts de vista no aixequem gaire els ulls del terra pel temor a les pedres, que tot i que ja em dit que no n’hi ha gaires, la Carretera no és el la pista del Serrahima. Però si ho fem, el lloc on estem ara ens ofereix una visió esplèndida: a la llunyania Montjuïc, el delta del Llobregat, l’aeroport d’El Prat...I en primer terme, molt a prop nostre, elCamp Nou, que buit de gent, produeix, per cert, una estranya sensació.

També, encara més a tocar, veurem el Parc de l’Oreneta, les torres residencials per sucar-hi pa del voltant, i les cases del nucli de La Mercè, a dos-cents metres de nosaltres. La Mercèés un petit barri gairebé desconegut, creat després de la guerra amb el nom de Barrio de Las Cinco Rosas, en referència a un dels símbols de la Falange. Es van construir 123 habitatges protegits, i durant molts anys, com que el barri no tenia església, uns capellans hi pujaven una Mare de Déu en una capelleta ambulant. En deien “El Camirro” (Capilla Misionera Rodante) pequè la  duien damunt d’un carruatge. Hi anaven molt de matí els diumenges, i reunien els veïns tot cridant:“Levántate, fiel cristiano, / levántate que ya es hora, / que a tu puerta está llamando / nuestra celestial Señora”. Encara que costi de creure, no estem parlant de fa segles: era fa cinquanta anys, durant la dictadura.

I en un no res, pujant una miqueta (la Carretera és molt plana sempre, excepte els dos-cents metres finals del quilòmetre vuit) passarem a tocar el Mirador dels Xiprers i arribarem a un pont de fusta, on girarem per tornar.

Ara, des que van condicionar el Mirador -que per cert, no té únicament xiprers sinó també pinets, que m’agraden més (disculpeu si us estic donant la tabarra amb els meus gustos)- hi tenim una font. Fa uns anys no n’hi havia cap, i un corredor, l'amic Nogueras, tenia amagada a l’estiu una garrafa entre uns matolls, coneguda la seva existència només pels íntims. Ara, resolt com està l’assumpte, els que sabíem de l’amagatall ens penedim de no haver-lo condecorat amb una medalla per la seva filantropia. Ningú va saber mai on omplia la bombona ni com la transportava fins allí.

L’arribada té -una llàstima- un element que, al meu parer, trenca l’encant del paisatge. Em refereixo a la antiga antena que hi ha a la nostra dreta, a dalt del cim de Sant Pere Màrtir. Instal•lada el 1958, és el primer repetidor que va tenir TVE a Barcelona per emetre la televisió. I no és que no m’agradi perquè em faci recordar alguns programes insofribles de l'única televisió possible de llavors...(que també); no m’agrada perquè, per mi, produeix un impacte visual anacrònic pel lloc on està. Ara sembla que ja no serveix per a res i fa temps que es diu que la volen treure. Si ho fan que m’avisin; els ajudaré a desmantellar-la.

A prop de l’antena hi ha les runes d’una petita ermita construïda en el segle XVII en honor de Sant Pere Màrtir, un frare dominic que en ser un dels artífexs de l’anomenada Santa Inquisició del segle XIII el van fer sant. Per la seva privilegiada situació, l’ermita es va convertir en un fortí militar amb el temps. Fins i tot, durant la passada guerra, hi havia una bateria antiaèria, de la qual encara es conserva la base dels canons. Deixem-ho. Com que no hi pujarem, deixem-ho.

Girarem, doncs, en arribar al pont de fusta, exactament en el Km 8, i de tornada, gaudirem també amb el panorama que teníem abans a l’esquena i ara a la dreta. En dies clars, arribarem a veure el Maresme i fins i tot el Montseny. I, de nou, fins retornar al Pla dels Maduixers, les mateixes coses, tot i que des d’un altre angle. Que no pateixi ningú: no repetiré les descripcions d’abans per més que canviï la perspectiva i per més que m’agradi la Carretera de les Aigües. No vull mortificar als soferts lectors, que ja, de ben segur, en tenen prou i massa.